Sobre parèntesis, debats i misses (1a part)

Membre de Granollers per la Independència - Primàries Granollers

Després d’intentar gaudir de les vacances més estranyes que hem passat tots segurament a les nostres vides, el pols de la ciutat de Granollers comença a recuperar una certa (nova?) normalitat en tots els aspectes. De fet de vacances, poques. Els únics que realment n’han pogut fer, de vacances, han estat els polítics (si algú coneix algun partit polític, de sempre les empreses més grans d’ocupació, clientelisme i servilisme d’aquest nostre petit-gran país, que hagi fet un ERTO o algun polític a qui li hagin abaixat el sou o pateixi per la seva jubilació per culpa d’alguna crisi econòmica, sanitària o de valors, ara o mai, el convido a sopar a l’Europa!) i un rei fugat, que semblava beneit i a l’hora de veritat els hi ha passat la mà per la cara a tots en allò “d’agafar els diners i fotre’s a córrer”. Tot i que de córrer poc. Perquè, a més, ho ha fet amb la connivència d’aquesta magnifica “ultradreta”, constitucionalista i integradora, i d’aquesta meravellosa “esquerra”, intel·lectual, progressista i solidària, que fa temps es barallen per ser els primers a ensorrar a la més profunda misèria aquesta Espanya que té tant de futur com jo d’astronauta.

La resta de mortals, entre preocupacions per un maleït virus, la feina precària, la malmesa economia familiar, el futur de l’escolarització dels nostres fills; d’estar pendents dels pollastres que munten a la cuina (Kitchen) els que haurien d’estar a la presó des de fa temps; de la utilització gairebé immoral dels que hi són i no hi haurien de ser, a canvi d’una suposada estratègia per eixamplar no se sap quines bases; de presidents poetes exiliats terres enllà que envien epigrames dedicats als d’aquí (amb tots els respectes MH President Puigdemont, “malparit” com a insult a segons qui penso que és quedar-se curt i com a “floreta”, cal regar-la); d’estar pendents del nou esport nacional, que és veure qui aconsegueix el rècord mundial d’estripada de carnets entre els seus socis i simpatitzants (a dia d’avui, primera posició molt disputada entre Esquerra Republicana d’Espanya i el Barça, seguits de molt de prop del PdCat i PSC-PSOE) o intentant entendre amb quines sigles finalment es presentarà l’enèsima reconversió de Convergència a les properes eleccions (PdCat, JxCat, CxRep, Crida, UnXTots, TotXMi,...), us prometo que les meves vacances no han anat més enllà de la terrassa de casa, amb mascareta i llegint el best-seller del moment a Granollers que és el llibre 1477 veus, una sola història. Certament entretingut i, el més important: te’l regalen en el moment més inesperat pel carrer, sense haver de pagar cap impost revolucionari ni petició voluntària per omplir cap caixa de solidaritat. I és que ja ho deia, també, el meu avi, lampista de professió i filòsof, com el ministre de Sanitat Salvador Illa, de vocació: no és més ric qui més té, sinó qui més sap administrar el poc que té. Davant de tot això, qui pot fer vacances i desconnectar? Què més ha de passar, parafrasejant inicialment la desapareguda Arrimadas, perquè... Catalunya sencera surti al carrer i es declari independent, acatant d’una vegada i per totes el resultat de l’1 d’octubre del 2017?

I per Granollers, com anem?, em preguntareu. Doncs per Granollers, com sempre. Tot com una bassa d’oli, per reciclar, anomenada “qui dies passa, any empeny”, per alguns, i d’ensurt en ensurt, els altres.

Normalment per a tots els granollerins, la fi de les vacances el marcava des de fa 37 anys ininterromputs, el retorn a casa per la Festa Major. Aquest any, algú, pensant que la creativitat i el talent artístic consisteix a aconseguir cobrar un bon sou amb el menor desgast intel·lectual possible, va decidir suspendre-la i fer un Parèntesi davant la previsió d’una allau ciutadana de molta rauxa i de poc seny. Finalment, i a l’últim moment, aquest mateix algú, en un esforç neuronal digne de ments privilegiades i amb una gran empatia, que fa por, cap a la cultura granollerina i comarcal, cap a tècnics i empreses de serveis que ja havien fet un 70% de la feina i, fins i tot, contractat gent expressament per fer-la, decideix suspendre també el Parèntesi amb què es pretenia substituir la Festa Major.

De traca i mocador, blanc i/o blau!!!

I ara es veu que tots els granollerins, ens hem de passar els propers mesos lloant i agraint la no-creativitat i la no-iniciativa d’un grapat de gent que s’hi ha trencat, suposadament, molt les banyes per una no-feina no-feta que, per cert, paguem entre tots i ells cobren a preu d’or, precisament per fer-la.

A partir d’aquí, noves preguntes. Quantes poblacions coneixeu que hagin suspès la seva Festa Major? Quantes en coneixeu que l’hagin adaptat, ni que sigui de manera virtual pel confinament, a una pandèmia que sabíem de feia quatre mesos a finals d’agost no hauria desaparegut? Quantes han pensat, i trobat, un format original i senzill a activitats i actuacions amb tal de no suspendre la principal festa de tot un poble, d’una ciutat?

I perquè no es digui que no hi havia cap més solució que suspendre el Parèntesi a darrera hora i que els de Granollers per la Independència – Primàries Catalunya critiquem sempre sense proposar solucions o alternatives aquí en va una: si tot ja estava preparat per famós Parèntesi, no hagués estat una solució fer les actuacions a porta tancada, gravar-les i emetre-les per VOTV (una televisió que paguem tots els granollerins i amb unes audiències que encara no crec que hagin fet petar mai cap audímetre) i així poder-les gaudir tots els granollerins des de casa i no només uns pocs privilegiats amb entrades i presencialment? No hauria estat això una manera que tothom hagués cobrat per una feina feta i difosa per tota la ciutat? De compartir una mica de sentiment de festa, ni que fos cadascú des de casa i fent bondat? Algú creu que els artistes, grups o cantants haguessin posat alguna pega a realitzar el “bolo” d’aquesta manera a canvi de fer-lo i cobrar-lo? Algun tècnic o empresa de serveis, que ja havien fet la feina de muntatge, s’hagués queixat per una feina a porta tancada però acabada?

Tot això no deixa de ser més una desil·lusió que un Parèntesi.

Però no és el pitjor. El pitjor de la tornada a l’activitat és veure la no-activitat del comerç a la nostra ciutat (sempre em pot l’ànima de botiguer que porto a dins), malgrat iniciatives tan espectaculars del nostre consistori per ajudar als botiguers com el vídeo (tot i la meravellosa la veu de Laia Llach, i això no ho dic de broma!) Me l’estimo. És Granollers que ha ajudat tant als botiguers i ha omplert tant les botigues de clients com s’omple el Museu de Granollers una tarda qualsevol de qualsevol dia de l’any. De veritat que aquesta és la millor manera que podem pensar entre tots per ajudar a apujar persianes de negocis que estan a punt de no aixecar-se mai més?

I enmig de tots aquests problemes que són evidents de fa temps i d’altres s’han posat de manifest arran de la crisi sanitària i quan majoritàriament en tots ells s’hi reconeix una forta improvisació, la manca d’un lideratge fort i definit, i un desconcert pel que fa a protocols i organització que fa tremolar, arriba el dia de començar el nou curs escolar i polític.

L’inici escolar l’hem patit i, per sort, superat en la seva primera setmana, soferts pares i mestres.

A tots ells tants i emotius aplaudiments com hem dedicat al personal sanitari que ens cuida sense defalliment des de fa ja molt de temps.

De l’inici del curs polític n’hauré de parlar en una segona part d’aquest article. El debat de l’Estat de la ciutat es mereix més espai del que gentilment em puc permetre aquí i avui. Prometo emocions fortes a canvi de la vostra paciència i que dedicaré almenys un “tros de quòniam” afectuós, que ara es porta molt. Continuarà...

Edicions locals