Sobre parèntesis, debats i misses (2a part)

Membre de Granollers per la Independència - Primàries Granollers

Acabats els parèntesis i les vacances, parlem avui del nou curs polític. Només arrencar, i com a classe de repàs de tot el que havíem aprés el curs passat sobre lleis, jurisdicció i dret penal tots els ciutadans de Catalunya, nova sentència. Anem ja pel màster. Com aleshores, i veient i escoltant a tants catedràtics, jutges i advocats com hi ha, un arriba a la conclusió que un judici, una sentència i la justícia al nostre país, no van més enllà d’una tertúlia de bar i tot plegat té més interpretacions que una expulsió del Messi en un clàssic Barça-Madrid, arbitrat pel Florentino Pérez i assistit amb imatges d’un VAR anomenat VOX. Per desgràcia aquí qui perd, no perd tres punts, sinó que es passa uns quants anys xutant una pilota al pati d’una presó. O perd la Presidència de la Generalitat per una pancarta amb més resignació de la que mostrarà el Sr. Bartomeu quan perdi la seva a can Barça.

I és que els que somiem amb la independència a Catalunya estem de desgràcia inclús amb la gent que escollim com a líders per abastar-la.

Primer, el Sr Mas, el del pas al costat, va ser llençat al contenidor de la història per la CUP (formació que tan aviat se sent tan recolzada com per presentar-se a les eleccions espanyoles per bloquejar el Congreso de los Diputados com desapareix del mapa, enfeinats fent comptes, suposo, per intentar recuperar els llençols que perd a cada bugada i que ja tenia ben col·locats a l’armari del bon viure). La propera vegada, companys de la CUP, a part d’antisistema, sigueu cívics i no us oblideu de baixar la tapa del contenidor, que així és més difícil sortir-ne.

El següent, el MHP Carles Puigdemont, el tenim fent poemes per Europa i en un exili que ja dura més dels 18 mesos que va trigar en incomplir l’assoliment de la Terra Promesa, amb unes estructures d’estat imaginàries però pagades a base de sacrificis socials i reclamades després amb onades en forma de tsunami que, malauradament, ells mateixos es van encarregar de que mai pogués tocar terra i passés per sobre de tota aquesta acomodada classe política que ens ha portat fins on som actualment.

I què dir del 131è? A n’aquest no cal que ningú el llenci enlloc. S’hi ha llençat ell solet. Perquè... com es pot ser tan “tros de quòniam”, President Torra, (l’expressió és seva i un dels millors i únics llegats de la seva Presidència), per marxar dient que tot està en mans del poble; per animar a aquest poble a sortir al carrer a que li parteixin la cara els mateixos mossos que l’haurien de defensar i que vostè ha tingut a les seves ordres; per dir a la gent que el camí és la desobediència i que, mentre els partits i els que n’estan al capdavant es queden a casa fent anar la calculadora electoral i repartint-se un pastís que encara no és ni al forn, una vegada desobeïm la mateixa Generalitat es convertirà en acusació particular per fer-nos passar les ganes de ser tan entremaliats com per fotre foc a un trist contenidor de brossa; per dir davant d’un jutge i les càmeres que “una llei injusta no ha de ser obeïda” i mesos després acatar i obeir una sentència injusta com poques i deixar una Generalitat escapçada, enmig d’una pandèmia que provoca morts, marxant amb la cua entre cames cap a una jubilació daurada, però solitària, i ploriquejant perquè inclús els mateixos que el van posar a dit l’han deixat més sol que a la Lluna com a satèl·lit de la Terra. I és que els catalans, per molt bons i pacífics que siguem, ja estem trigant a fotre el camp d’Espanya i enviar-los a tots plegats a la cua de l’atur. Tampoc, es veu, sóc l’únic que ho pensa o ho escriu. Aquí van algunes frases transcrites d’un article de David Jiménez i publicades fa pocs dies al The New York Times:

“La incompetència dels polítics espanyols pot ser tan mortal com la Covid-19”. “La majoria (de polítics) arriben a llocs de responsabilitat sense més bagatge que la seva militància política”. “Les úniques solucions per esmenar aquesta anomalia democràtica és l’educació de la ciutadania, canviar la llei electoral perquè els votants triïn els seus representants en llistes absolutament obertes, renovar les institucions de govern perquè deixin de ser una agència de col·locació de polítics i militants afins als partits en el poder, responsabilitzar el dirigents dels seus fracassos i que aquests tinguin conseqüències polítiques a les urnes”.

Doncs això. Només li ha faltat “aixecament de la DUI, JA!”. Amb aquest discurs estic segur que Primàries Catalunya guanya un nou votant i que comença la seva campanya electoral i la difusió del seu programa ni més ni menys que al The New York Times. Pels que diguin després que els mitjans ens ignoren...

I per Granollers, com anem?, em preguntareu. Doncs per Granollers, com sempre. De missa en missa... i pregant perquè en Mayoral ens agafi confessats..

Mireu. De petit anava a missa cada diumenge. Més que per una devoció eclesiàstica per una motivació, vist amb el temps, egòlatre i exhibicionista: m’encantava arribar i pensar que em demanaria algú, sovint l’amic l’Esteve Banús, si volia llegir alguna de les lectures. Segurament va ser llavors i així que va néixer la meva passió pel teatre.

Ara, de gran, li he agafat passió a assistir als Plens de l’Ajuntament. I en fer-ho, sempre recordo aquelles misses de la infància. Coincideixen moltes similituds. Tots dos actes són per a fidels incondicionals i se celebren en “temples”: religiosos uns i de la teòrica democràcia participativa els altres.

I la “missa” de cada dimarts final de mes, no varia mai en quan a estructura i contingut.

Val dir que algun Ple extraordinari, també la Missa del Gall ho és, tenen la gosadia d’anomenar-lo Debat de l’Estat de la Ciutat, quan a Granollers, almenys políticament parlant, durant l’últim debat que s’hi recorda la nostra estimada Pedra de l’Encant era només un roc punxegut que baixava rodolant pel riu Congost.

Però seguim amb les similituds. Una vegada reunits els apòstols muts (històricament sabem que eren dotze, però sent com és Granollers un referent en empatia, innovació, talent, creativitat i bona gestió, els granollerins van tenir a bé atorgar-ne tretze al Sr. Mayoral), tots els fidels, i algun “tros de quòniam” fariseu com jo que estic segur més d’un faria fora a fuetades del temple, comença la missa amb la benvinguda del nostre Alcalde Mayoral, en funcions de mossèn.

És el torn, llavors, de les diferents lectures o monòlegs, algun més digne del Club de les Bones Intencions que d’un Ple municipal, no fos cas que mossèn Mayoral cridés a l’ordre, cosa que inevitablement sempre passa. Malgrat no poder-la llegir jo, la lectura, perquè així també ho van decidir tots els granollerins a les urnes, em sento més que representat i orgullós de que ho faci en nom de 1.477 veus, la nostra regidora, Mònica Ribell. Per emmarcar i guardar, tothom, la seva darrera, brillant, insuperable i sincera anàlisi de l’Estat de la Ciutat.

Arriba l’hora de l’Evangeli, sempre segons Sant PSOE, feina que inefablement recau en l’escolanet més eixerit, a voltes dimoniet, que és el Sr. Terrades. Tots drets. I a parar l’orella no fos cas que els fidels es perdessin algun matís de les seves paraules i això els comportés ser expulsats del paradís clientelar en el que durant setze anys tant ben acollits han estat tots els granollerins de bé.

Torn (curt) de lloances, salms, peticions de perdó. I de donar-nos la pau en forma de rèpliques per part d’algun pecador reincident i la regidora Ribell. guanyant-se el cel al dir que “quina gran ciutat faríem entre tots plegats si treballéssim, junts i units, per convertir en fets totes les paraules pronunciades dins del temple”.

I quan ja no hi opció de més participació ni de rèplica per part dels esforçats fidels, aleshores miraculosament el Verb es fa Carn i comença una particular Eucaristia, amb el Sr Terrades i el Sr. Mayoral repartint “hòsties” a tort i a dret entre els feligresos, a qui només els queda acotar el cap, dir amén i empassar-se l’hòstia, juntament amb la bilis que provoca sentir algunes coses com si fossin “paraula de Mayoral”.

Perquè s’ha de ser un “quòniam sencer” (em sap greu Sr. Terrades però aquí tenia tots els números) per, enlloc d’aprofitar per debatre els problemes pandèmics i endèmics que pateix Granollers, dir-li a una regidora que, només pel fet de preguntar-se sobre l’encaix que tenen denominacions “dretes-esquerres” a la política del segle XXI, és de dretes. O per dir públicament, i el “quòniam sencer” seria ex aequo, que aquests tenen també “mossens i màrtirs” a les seves files i els treuen sovint en processó per intentar ampliar una base que té els peus de fang, per l’amic Pau Llobet, a l’autoanomenar-se “únic grup municipal d’esquerres a l’oposició de l’Ajuntament de Granollers”, demostrant així el que ens temíem: que els d’ER o no saben el que és ser d’esquerres o no saben el que és fer d’oposició. O les dues coses.

Perquè, a tots ells, una sola pregunta: quan un grup municipal i la seva regidora són els primers i únics en renunciar, ja fa sis mesos i després de proposar-ho a tots els grups sense trobar suport, a les seves aportacions municipals de dos mesos per a retornar-los a la ciutat i mirar de que siguin diners que es destinin a l’emergència social que patim tots els granollerins... són gent de dretes o esquerres? Que cadascú tregui les seves conclusions, mentre esperem que el PSC digui a tots els granollerins a on han anat a parar aquests 7.000 euros. I aclarir, mira que costa que ho entenguin, que a Primàries Catalunya hi ha gent de tot o gent de res; que intentem treballar, debatre i arribar a consensos, junts, sense jerarquies, sense afiliacions, ni obediència de vot a ningú ni a cap partit; que a Primàries Catalunya tothom és benvingut perquè Primàries som tots i tothom qui en vulgui ser.

Companys, deixeu de llegir i aneu-vos-en en pau... fins la propera missa-Ple, que intentaré explicar-vos, des del punt de vista del “tros de quòniam” que sóc (els podis sempre han de ser de tres), com sempre i amb el meu estil.

Edicions locals