Incompetència política i l'1 d'Octubre

Escriptor. Ha estat promotor de la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental

Han transcorregut tres anys i no he llegit, ni escoltat en la política espanyola cap reflexió sobre el sentit de la resistència pacífica d’un poble. És simptomàtic. No es vol o no se’n sap de pensar. Una política, que en els seus programes de govern infravalora la cultura, no és política, és egolatria de poder. I un poder egòlatra no pensa. I el no pensar té els seus efectes. I un d’ells denuncia la manca d’una filosofia política de la cultura. Aquesta mancança la fa patent el silenci.

El temps està posant de manifest l’antipolítica dels fets de l'1 d’octubre. I els fets denuncien prepotència, orgull de poder i en el fons del fons, odi. Cap polític de l’Estat espanyol ha fet un estudi sobre la psicologia i pedagogia de la resistència d’un poble per defensar els seus drets. Cap polític espanyol ha reflexionat sobre les raons i les conseqüències d’envair policialment Catalunya. Cap polític espanyol ha pensat sobre el missatge que el poble i la política catalana van enviar amb la presència de les urnes. I una absència que em preocupa més encara, cap polític espanyol ha interpretat en aquest fet el que diu la Constitució quan l’article 9 marca amb molta claredat el camí a seguir. La Constitució està al servei de la democràcia i la política espanyola la manipula. No m’estranya, ho conec, perquè ho he viscut i patit. L’ADN de la política espanyola és obertament enemiga de la democràcia. I aquest ADN m’ha portat a ser independentista.

M’ha treballat en la infantesa, en la guerra incivil, en la pau franquista que no era pau sinó odi, en la meva etapa religiosa, i en l’edat dels meus superats 90 anys me l’ha consolidada. Sóc independentista perquè penso la història. M’esborrona el pensament de la despesa multimilionària de l’Estat espanyol en l’enviament de la policia a Catalunya amb l’excusa de prevenir quan la realitat no era altra que la de provocar perquè amb la Constitució a la mà necessitava aquesta circumstància per preservar "l’ordre públic". Però els efectes de desordre foren provocats per les forces de seguretat amb l'"a por ellos". Una política que es fonamenta en la força de la llei reforçada per les armes és incapaç de pensar. I és molt trist poder arribar a aquesta conclusió.

Els elements de la resistència catalana i les actuacions dels ciutadans són una base de pensament inesgotable i alliçonadora. Però la política espanyola només pensa que la democràcia és la llei i l’imposa quan una imposició no és mai democràcia. Imposar no és llibertat, perquè la llibertat exigeix pensar. Cal treballar perquè la gent pensi i a continuació dialogui. Pensar i dialogar és fer democràcia.

Edicions locals