Granollers. Ciutat pubilla de la sardina (Miquel Blancher, S.XX)

Fa un munt d’anys que uns savis molts savis van dir-nos que aquesta ciutat era una mena de reunió de corriols, una cruïlla de camins; un lloc de pas. Granollers, però, també és una zona blava on tot es compra i tot es ven; una cicatriu longitudinal, llargueruda, estreta i profunda, entre la muntanya d’ametistes del poeta Bofill i la ciutat dels prodigis amb nom de club de futbol del destructor Núñez.

Granollers és un còctel, un calidoscopi de pedres, de ciment, d’asfalt i de fums cancerígens, amb una arquitectura mediocre, decadent i, que en ocasions justificaria agenollar la memòria d’alguns davant d’una guillotina made in France que són les guillotines més esmolades que es fan i es desfan.

Granollers és un Casino del XIX, un Club de Bingo amb un parell de castanyers antics que resisteixen. Granollers és la desolada mansió de Déu vostre senyor, orfe dels grafitis dels Vergós i amb mascles vestits amb capes llampants que prometen paradisos de cinc estrelles per a després de tota aquesta broma.

Granollers és una riera que morí enverinada pels excrements del capital i que un dia va renéixer, entre xops i joncs i lliris; peixos i amfibis; aus i senglars; la Suzanne d’en Cohen i serps de coloraines de la Nike o de l’Adidas que quan corren, diu que diuen que ho veuen tot molt més clar.

Granollers és una Fonda, centre d’aquell Gran Centre d’aparadors clònics i plens de llums que s’encenen i s’apaguen per obra i gràcia del Déu Diner. Granollers és un magatzem pel gra de pedra i de teula antiga, un Porxo on ens aixoplugàvem els amics per buscar la lluna i fumar porros, quan fumar porros era un ritual gairebé màgic i no com ara que és una cosa força ordinària.

Granollers és un grapat de bancs luxosos que continuen robant i d’altres bancs on descansen i esperen els avis d’ulls enfonsats i pell esquerdada. Granollers és una colla de coloms que es mimetitzen amb el gris de la ciutat; són nens i nenes que salten, que juguen, que criden mentre exerceixen de granollerins passant-se una pilota amb la mà i fent gols entre dues columnes del segle XVI.

Granollers no és una ciutat universitària, ni moderna, ni modernista, ni turística. Granollers té dues estacions de ferrocarril sense cap interès i un pavelló inoblidable. Uns quants parcs d’arbres adolescents plens de pardals i amb caques de gossos estratègicament repartides pels indecents de sempre.

Granollers és un Hospital magnífic tunejat amb un gust pèssim, on la vida i la mort demanen monedes per aconseguir un cafè al passadís de la tercera o de la sisena planta.

Granollers és la tranquil·litat d’un Museu que abans era seu d’una associació progressista i ara no. Granollers és un mercat que era caserna; un teatre escorxador; una fàbrica tèxtil que vol ser artista; un magnífic i fràgil cinema antic amb nom d’un americà que ho inventava tot. Granollers és una Carretera sense automòbils, orfe de llambordes i on els arbres són pals metàl·lics que il·luminen fantasmes enamorats.

Granollers sud és encara terra fèrtil, amb catifes de blat, de colze, amb tomàquets que conserven l’olor, el color i el sabor dels tomàquets de l’altra vida. Palou és un conte on les vaques porten publicitat del Banco Santander i fan el miracle de la conversió de la llet en gasolina, on els conills es passen de frenada, les gallines ponen al box i tots els cavalls són Ferrari.

Granollers, sota la lluna de desembre, és una necròpolis, un cementiri colossal amb la utopia eterna de les sagetes verdes que apunten al blau infinit i a mi, no ho puc evitar, m’agrada amb bogeria dibuixar amb paraules els cementiris.

Edicions locals