En record als nens i nenes de la meva escola que vam viure durant dos anys aquella nit verda i fosca, on el protagonista no vam ser nosaltres sinó... ella.

Una simple abraçada d’una parella. Una abraçada llarga on ambdós semblava que es fonien en una sola persona, tots dos ben apretadets. La seva intensitat realment despertava tendresa i amor tant com pogués imaginar. Aquell moment, l’home i la dona el van acabar amb un petó intens i curt. Ella estava vermella com una rosa en plena florescència. Ell mantenia una mirada fixa cap a ella que es podria traduir en un; t’estimo, gràcies per estar aquí.

Va ser un moment, només un moment, però fixar-me en aquella dolcíssima abraçada, honestament, em va fer saltar alguna llàgrima.

La veritat és que he descobert el que signifiquen per a mi les abraçades fa pocs anys. Me n’he adonat que necessito abraçar-me i necessito que m’abracin. Soc així. Amb la meva parella ens abracem molt sovint, i sempre, sempre, són moments dolços. M’agraden les seves abraçades i sé que a ella li agraden les meves.

Algú a qui aprecio i que m’ha ajudat molt durant aquests darrers anys, fa pocs dies ens vàrem trobar. La situació actual –en plena pandèmia– no em va permetre fer-li una abraçada, i jo me’n moria de ganes. Llàstima! Vindran temps millors.

Espero aquesta abraçada.

Recentment, em vaig abraçar amb uns companys amb els quals comparteixo un projecte comú. Els hi vaig demanar que m’abracessin. Em vaig emocionar just quan vaig començar a percebre el seu escalf. De vegades, ens cal simplement demanar a qui tens davant una mostra d’amor o d’empatia, i ens sorprendrem de les belles i espontànies respostes.

En aquest cas, aquests “companys de viatge” amb qui vaig compartir una abraçada em van fer recordar en quin moment vivim i en la necessària necessitat d’empatitzar. Empatitzar és un dels actes més rebels que podem protagonitzar cadascun de nosaltres, en qualsevol moment. Només cal estar oberts a escoltar i sentir allò que diu i sent l’altre, i el que sents tu. Fàcil de dir però difícil de sentir.

Són tots ells, persones immerses en una experiència comuna. Tots homes, una realitat la d’aquest projecte que el fet de compartir-la amb ells em sacseja, però, jo soc un d’ells, un més de la tribu, i per a mi, és necessari el lligam emocional per a poder mantenir la meva permanència en el grup. De ben segur necessitaré abraçades, de ben segur necessitaré empatitzar més per a comprendre’ls.

A la figura de l’home ens queda encara un llarg camí que té a veure amb el nostre passat, amb les nostres obligacions i els nostres vincles familiars. I és que si mirem per un segon enrere, de ben segur que trobarem forats emocionals que no volem obrir per por; i és aquesta la clau, la nostra por.

Enfront la por, abraçades.

Personalment, vaig viure una experiència de maltractament escolar durant dos anys de la meva vida juvenil. El pànic i la humiliació van estar presents cada dia en mi, no recordo grans coses d’aquells moments amb ella sinó que recordo aquelles sensacions i sobretot, recordo aquell perfum malaltís que podia identificar ja de bon matí just quan pujava les escales de l’escola. Encara avui en algun lloc he pogut reviure aquella olor. Encara avui tinc pors.

Jo no necessitava justícia –no sabia ni el que significava– jo necessitava abraçades.

Segurament, he hagut de parlar de les abraçades per a parlar de les meves pors. Si m’abraço, encara que sigui simbòlicament, em sento protegit i lliure per contar vivències.

No sempre he volgut ser abraçat o abraçar, jo he canviat. Tots canviem, però el més important és saber quin és el meu camí.

No tinc gaires més paraules per dir; abracem-nos. I benvinguda la vida.