Text que acompanya l'exposició amb el mateix títol que Som* i Roca Umbert ha produït per mostrar al recinte fabril

S’acaba un any i tenim, retingudes en la memòria, un munt d’imatges insòlites que evidencien la vulnerabilitat de l’ésser humà i ens auguren un incert futur. S’acaba un any que ens deixa alguna paraula nova i moltes altres fins ara gairebé arraconades a les pàgines dels diccionaris, desempolsar i emprades ara fins a l’extenuació.

Imatge i paraula. Una imatge val més que mil paraules. Amb paraules s’expliquen les imatges i cada paraula remet a mil imatges. No hi ha divergència sinó complementarietat, dicotomia creadora. Som imatge i som paraula perquè la nostra és cultura lligada a la vista i a l’oïda, totes dues ressonen amb força dins nostre.

Paraula que va associada al silenci, al buit, a l’interlineat, al marge o a la pàgina en blanc. Imatge que deixa fora de focus l’invisible, el rebutjat, l’expulsat, l’exclòs o el que és massa enlluernat per ser capturat. Imatge clara i diàfana contra foscor i tenebra. Paraula creadora contra paraula destructora.

No obstant ni una imatge ni una paraula ens asseguren major coneixement perquè avui la dicotomia està entre allò que podem arribar a saber i allò que estem condemnats a ignorar. Saber o ignorar aquesta és la qüestió! Si tot es pot crear del no-res, una major producció o una millor sistematització de la informació no signifiquen major coneixement. Ni tan sols més coneixement dels fets, els fenòmens o les persones no ens evita la incertesa.

Imatges i paraules d’un món habitat per humans, que sabent-se limitats, s’han avesat a progressar i avançar sense frontera, ignorant que cap conquesta científica o tecnològica evitarà la vulnerabilitat de l’ésser humà.

Imatges i paraules que serveixen d’informació ordenada i assumible o que ens aboquen a un món caòtic i incomprensible. El periodisme del bo en sap de paraules i d’imatges i troba la combinació perfecta per informar i formar. Sap que imatge i paraula fan juntes més bon servei que separades. El periodisme del bo coneix els racons per on s’esmuny la trampa o la ignorància.

Tenim més informació que mai i semblem més ignorants del que ho eren aquells besavis que mai van aprendre a llegir i escriure. Avui la ignorància ens arriba en clau d’excés d’informació que no sabem o no podem pair. Vivim en un nou analfabetisme i aquesta nova forma és més difícil de superar que aquella de generacions passades. Aquest nou analfabetisme només el podrem combatre a través d’una resistència incasable, que ens permeti entrar en territori ignot i dugui a festejar permanentment amb el pensament crític i reflexiu. Només podrem mantenir una certa ignorància a ratlla amb noves formes d’aprendre, que ens permetin tenir consciència del que no sabem, la mateixa consciència que necessitem per saber el que sabem i saber com, on i a través de qui hem après tot allò que pensem saber.

En la societat de la informació, del suposat coneixement, de la ciència i la tecnologia avançades, els humans ens enfrontem a un nou enemic: saber qui juga amb la ignorància. Sempre hi ha hagut ignorants i savis i sempre uns han jugat amb la ignorància dels altres, però la nova categoria d’experts poden ser, també, els més ignorants. Només des del reconeixement de la pròpia ignorància hom intueix els propis límits i comença a albirar que hem de sumar pensaments i que això que la Marina Garcés en diu “pensar junts” és una urgència. Ens cal aprendre a pensar i generar saber al costat dels altres, al costat d’aquells altres amb els que hem de viure i conviure en un món que s’ha fet petit.

És urgent canviar el món, però les forces del sistema econòmic ens porten a seguir el camí que va quedar estroncat amb la pandèmia. Sembla que parlar de la progressiva i inevitable destrucció del planeta, el planeta entès com un espai per viure-hi els humans, no està contemplat en l’agenda econòmica immediata.

És d’aquesta urgència que tots els ciutadans, ignorats i amb el saber suficient per tenir consciència del que no sabem, ens hauríem de confabular per començar la resistència pacífica. Una resistència que s’ha d’orientar, com a mínim, en tres direccions. La primera, tenir cura de les persones, lluitant per uns serveis de salut públics a l’alçada de les necessitats actuals. Ens caldrà fer front a les altres emergències que vindran i ens farà falta acompanyament per superar crisis de salut física i psíquica fins ara no contemplades. La segona, tenir cura del planeta perquè només si tenim cura de la casa podrem viure-hi sense riscos afegits. Tenir cura del planeta vol dir aprendre a ser austers, reduir el consum, seguir pautes de consum responsable i solidaritat universal. La tercera i molt essencial, tenir cura del pensament cosa que significa començar a pensar que un sistema educatiu no és només un sistema escolar, que l’escola no és més que una part del sistema que educa. Cal pensar no només en tota la xarxa d’extraescolars, esplais o espais culturals diversos de la ciutat, sinó també en l’essencial paper de les famílies i la cada vegada més fonamental funció formadora (o de-formadora) dels mitjans de comunicació, amb tots els models haguts i per haver de xarxes socials.

En aquest nou món haurem d’aprendre a prendre decisions arriscades, fent tot el possible per prevenir, anticipar i protegir abans de, sabent que pot molt ben ser que no ens serveixi de res el fet previst o que a darrera hora, davant d’un perill no imaginat, hàgim d’improvisar solucions d’emergència. Hem d’aprendre a fer reflexió abans de l’acció per evitar moltes de les conseqüències indesitjables que les mateixes accions provoquen.

En aquest nou escenari, tots els mitjans de comunicació amb vocació de servir la ciutadania hauran d’aprendre a emprar formes atrevides, amb esperit de col·laboració i cooperació, que facin de la seva feina un instrument eficaç per combatre el nou analfabetisme que ens envaeix, transformant tota informació veraç en porta d’accés al coneixement. En aquest nou món tot bon periodista s’haurà de transformar en agent actiu, un resistent contra la ignorància, sobretot aquella que es genera per produir major ignorància, aquella que neix de manera tàctica o amb finalitats espúries, i haurà de fer-ho sense sucumbir a la temptació de posar-se ell mateix al servei d’una producció d’algun tipus d’ignorància deliberada.