Aquest cap de setmana, una persona molt sàvia amb això de les emocions em deia: a la nostra societat no donem temps al dol, no li donem la dignitat a la pèrdua dels nostres éssers estimats. No li faltava raó, m’hi vaig sentir plenament identificat amb aquella reflexió.

No és fàcil tancar el dol, i menys si és un ésser estimat. Només pensar en tots els dols que no s’han pogut tancar amb aquest any de patiment per la maleïda pandèmia, se m’encongeix el cor.

És un tema cultural, sens dubte, com encarem la mort els occidentals. I com a éssers amb emocions ens hem oblidat durant segles que darrere de cada una de les persones que ens deixen, n’hi ha d’altres que pateixen, que se senten tristes, que s’amaguen per no patir més del que ja pateixen.

Aquí rau la clau: si no ens deixem sentir quan patim una pèrdua ens obliguem a reservar aquell dol en el més profund de tots nosaltres. I, d’una manera una altra, de ben segur, tornarà a ressorgir, i tornarem a patir.

Jo aprofito aquest espai que em dona aquest mitjà de comunicació per tancar un dol, un dels grans dols amagats dins meu. Que cadascú interpreti el que escric com vulgui, jo, no ho interpreto ho sento com un espai d’honra a una persona estimada en la meva infància: ell era el meu tiet “Dolfu”.

M’ha costat molts anys, molts, arribar fins aquí. I ho faig escrivint, per què és en l’escriure on sovint m’expresso tal com em sento, i no se me’n va tot al cap doncs és quan escric que sento aquell mar de sensacions internes que no para, que es mou.

Només pensar en el meu tiet em venen al cap aquelles tardes de diumenge, tots dos, junts en aquella tauleta arran de la paret de la cuina de casa els meus tiets. El tiet i jo, ens fèiem aquella botifarra negra de Cal Fideuer amb tomàquet, que no era precisament pel seu bon gust -algun mal de panxona m’havia costat- que m’agradava si no per l’olor que sentia i per què era al seu costat, amb ell em sentia acollit.

El tiet era tot un tabalot, ple d’anècdotes gracioses, sovint delirants i surrealistes, dignes de fer-se un llibre -algun dia potser m’animo-. Mare de Déu si em feia riure! Em sentia ple, em sentia que em podia permetre ser un nen!

Sempre em ve l’anècdota d’aquell dia al monestir de Santes Creus quan en un moment de lucidesa, el tiet, sense pensar-s’ho, ben decidit, es va fúmer un petarràs que va ressonar per tota l’església. Imagineu-vos la gambada que vam arribar a fer jo i la meva família, inclosa la meva tieta que de tant córrer em va avançar, per sortir d’aquell espai sense ser reconeguts. I el tiet, que l’havia feta grossa, reia, sempre reia, i reia a gust, com un nen.

Em sentia molt a prop seu. A mi i els seus nebots ens adorava. Sempre tenia un moment per a nosaltres. Era feliç quan li fèiem les mil i una, el seu amor era infinit.

Sempre allí, a la seva butaca, mirant una i una altra vegada les pel·lícules dels germans Marx.

I llavors van arribar els dies greus.

Ja no hi veia, ja no em veia, i allà sentia que no podia sostenir el seu patiment.

I, ja a l’hospital, vaig viure aquell moment:

Et vaig veure entrar, amb aquella cara que ja no reia, que patia, que no em mirava. Ja no ens vam tornar a veure, no vaig poder, era molt dur per a mi. Eres el meu amic de la infància, l’Amic, i sentia que marxaves.

I tota aquella ràbia per la teva pèrdua i tota la profunda tristesa me la vaig guardar molt dins meu.

Però, com deia, tot el que es queda, torna.

Ara tiet, després d’anys i panys de tenir-te present et vull recordar, i honrar-te. Sento la teva pèrdua, la sento tal com la vaig sentir tancat a la meva habitació repetint-me a mi mateix: adeu, adeu, adeu...

Ho vaig fer tan bé com vaig poder. Eres el meu amic, i el meu tiet, i jo era un nen que es va quedar un mica més buit. La vaig patir la teva pèrdua.

Emocionat recordant-te et vull dir, ara sí, adeu tiet. Bon viatge allí on siguis. T’estimo.