Ser un polític o fer de polític?

Coordinadora de l'AT de Granollers de l'Assemblea Nacional Catalana i escriptora

Fa anys, quan encara treballava en el món de l’ensenyament, vaig tenir un debat amb alguns companys de feina sobre si era el mateix “ser mestre” que “fer de mestre”. El debat va ser interessant i intens i es va acabar amb una definició sui generis de cadascuna de les expressions: vam dir que “ser mestre” implica tenir “vocació” i que va més enllà d’exercir una professió, és quelcom que portes a dins i que t’empeny a voler treballar en això per a ser feliç, i que “fer de mestre” es pot referir a la feina que hom realitza com a mitjà de vida, que també pot fer feliç a qui l’exerceix, és clar, però amb una connotació més temporal: avui fas de mestre, però potser demà ja no.

Personalment vaig voler ser mestra per vocació, m’agradava ensenyar i m’agradava molt la canalla, de fet encara m’agrada, i vaig intentar ser una bona mestra, la qual cosa no vol dir que ho vagi aconseguir (No sóc pas jo qui ho ha de dir, sinó els meus alumnes). A alguns dels meus companys, pocs, tot i reeixir en la seva feina, semblava que els mancava aquell component que cal per tractar amb l’alumnat; en altres paraules, semblava que "la vocació" no era el motiu que els havia empès a entrar en aquest món tan apassionant que és l’educació de la nostra mainada. És més, alguns ho van manifestar obertament durant el debat: en acabar els seus estudis, només veien (o creien) que l’única sortida que tenien era l’ensenyament. Res a criticar: he pogut comprovar que es pot ser molt bo “fent de mestre” i es pot ser molt mal mestre malgrat tenir vocació, i a l’inrevés.

A la meva manera de veure, passa el mateix en el món de la política. “Ser un polític” entenc que es refereix a aquella persona amb vocació de servei a la gent i al país, que és un líder nat, un bon comunicador, que té clar què vol per a la societat on viu i ho sap transmetre, que té amplitud de mires, visió de futur i la suficient perspicàcia per saber quan ha de tibar la corda i quan ha d’afluixar. En definitiva, una persona que lluita pel bé comú. Per contra, “fer de polític”, tot i tenir qualitats iguals o millors que el que “és un polític”, té una connotació provisional, és a dir: avui treballes en l’àmbit de la política però demà potser no. I ens trobem amb la mateixa disjuntiva: es pot “ser un polític” vocacional i fer-ho malament, i es pot “fer de polític” i fer-ho bé, i a l’inrevés. D’entrada, i malgrat que no m’agrada generalitzar, hom diria que qui té més probabilitats de fer una bona feina serà, o hauria de ser, aquella persona que la faci per vocació, tant en una professió –la de mestre- com en una altra –la de polític -, amb les excepcions que afortunadament hi ha; al capdavall, però, no és així.

La ciutadania no es para a pensar si aquest o aquell altre polític ho és per vocació o no. El que veu és si fa bé la feina per a la qual ha estat escollit, i és la ciutadania la que els exigeix que compleixin les seves promeses i el seu programa electoral. I aquí crec que és on rau el desencís i l’enuig de bona part de la gent independentista: tant si “és un polític” com si aquella persona només “fa de polític”, el resultat és el mateix: no respecten el mandat del poble; tant si estan al govern com si no, les contradiccions i desqualificacions verbalitzades arreu i els “i tu més” que es dediquen fan que la gent n’estigui farta perquè veu que no es tira endavant. La societat catalana, prou madura i profundament democràtica, ho veu, ho sap i s’enfada amb una classe política que no està a l’altura.

I de ben segur que arribarà un dia -probablement no molt llunyà-, que si la situació no canvia, aquest 52% d’independentistes representats al Parlament dirà prou i tirarà pel dret i farà realitat la frase “això ho va començar el poble i ho acabarà el poble”. I potser els que “són uns polítics” i els que “fan de polítics” hauran de buscar-se una altra feina.

Edicions locals