Resposta a un article de Joan Sala

L'opinió dels lectors

No hi ha res tan “tropical Spanish" ni tan profundament espanyol, com un polític que es cregui per sobre de tot i de tots, fins i tot de la llei; res tan espanyol com un polític sense arguments de frases àmplies per a mi dir res; res tan típicament espanyol com tirar pilotes fora encara que sigui a cops de tuits; res, en fi, tan espanyola com la picardia i les cacicades. Picaresca com la de Puigdemont i alguns polítics nacionalistes, encara que al nacionalisme (tan pagat de si mateix) els costi creure que els seus polítics són típicament espanyols, aquesta classe de polítics que confonen el càrrec i la institució amb el seu mas privat per a fer i desfer al seu antull com els antics senyorets andalusos. Aquesta classe de polítics que confonen el ”jo” amb la totalitat d’un poble o una idea. Si són i tenen els mateixos vicis propis de la picardia. Més pillos que intel·ligents. Al més pur estil de cromanyons (donar duros a pessetes). Aquests que deixen anar frases tan típiques com "no sap vostè amb qui està parlant…" o "ah, que no es pot, perquè com estic podent". Amb aquesta mateixa fatxenderia. El nacionalisme és respectable encara que no es comparteixi la idea (el meu germà és indepe, entenc alguns punts de vista, però no comparteixo). Els nacionalismes van portar a dues guerres mundials. Resten més que aporten. Basats en una autocomplaença victimista, emocional més que racional.

Aquests autoproclamats “reis sol" de l'independentisme actual, màrtirs d'una causa, encara que els costi creure-ho als seus adeptes, són terriblement i típicament polítics espanyols. Aquesta arrogància plena d'ignorància que dona la supèrbia i l'estultícia. L'autor de l'article parla de la "por dels polítics espanyols als polítics catalans com Puigdemont, perquè són superiors en el desenvolupament de la filosofia humana" (?). Això de creure que hi ha ètnies, pobles o persones o races superiors a unes altres és ideari nazi. La creença de la superioritat racial, i del superhome, extretes del filòsof Nietzsche. Parla de la feble i falta de responsabilitat dels polítics espanyols i Espanya. Un president de la Generalitat va dir "en política es pot fer tot menys el ridícul". Fan un mal servei a la política catalana, la independència, la República i les seves institucions.

Puigdemont, com a bon narcisista megalòman, es creu més del que és, l'última Coca-Cola del món. Amb la seva última gesta, com si d'un franc convertit en Cid hagués vençut gloriosament l'enemic ha tornat a donar la nota. Però no per donar en els morros a Espanya. Si no al seu propi president de la Generalitat, Pere Aragonès. Sense ofici ni benefici, sense capacitat real política, sense poder formar part de la taula bilateral ni en la política catalana ni en l'Europea, volia i necessitava un cop d'efecte, una vegada més perquè es parlés d'ell. I deixar clar a Esquerra que ell és l'important. En la creença que una mentida repetidament es converteix en realitat us ho dic jo que en la meva família si va haver-hi exiliats i represaliats en les presons com testifiquen les cartes familiars.

Enrojola veure com aquest excel·lentíssim senyor es creu així mateix exiliat i represaliats i enrojola que part de la societat i una premsa pamfletària compri el discurs. És tan espanyol, tan típicament pillo que fins i tot al més pur estil de Lola Flores, la faraona, demana acaptes públics per sufragar la causa i evitar embargaments, igual que altres polítics i activistes catalans. La imatgeria nacionalista actual embeni un dibuix d'una relació pintoresca entre una Espanya dolenta dolentíssima, i profundament imbècil enfront d'una Catalunya, que poc menys ha creat no sols Europa, sinó el món. Em recorda aquesta visió tan irreal a la relació establerta entre Salieri i Mozart. El primer sentia una profunda enveja del segon. Com tota visió distorsionada que produeix, l'enveja, la ira i el ressentiment desdibuixa a fi d'aquesta enveja fins a, reconèixer a l'altre, omplint-lo de defectes i restant-li valor. Clar que Salieri tenia talent i cultura, alguna cosa que brilla per la seva absència en la política. Or dels relats és la suposada diferència entre la justícia europea i espanyola. Semblen desconèixer que bevem tots del dret romà. En fi l'estultícia és lliure. Però res tan típicament espanyol com veure el defecte en l'ull aliè i no en ell. Potser algun dia Catalunya és independent no gràcies als seus actuals polítics i potser malgrat ells.

Maria Renedo

Edicions locals