Gronxador

Periodista cultural

S’havia convertit en una mena de ritual. Cada dilluns i dimecres es trobaven al gronxador. Sense quedar, però amb el mateix neguit de qui té una primera cita.

Ella recollia la Jana, que feia P4 i era el segon any que anava al Guerau de Liost, després d’un P3 amb una separació dels pares pel mig, un trasllat i un canvi de municipi que trepitjaven per primer cop a la vida, després de viure a Sant Cugat.

Ell recollia la Martina, que havia començat P3, i aprofitava la mitja hora de descans laboral, que li permetia el teletreball, per anar-la a buscar, airejar-se al parc i portar-la a l’extraescolar d’anglès. La mare de la Martina viatjava massa per feina i ell havia assumit ser la figura visible a les reunions d’AMPA i grups de WhatsApp de pares i mares que, per ell, fregaven l’absurd.

La conversa entre ells durava les deu mossegades dels entrepans de les petites i unes quantes empentes al gronxador del Parc Mas Colomer, al costat de l’escola. I les poques paraules que havien intercanviat se centraven en l’adaptació a l’escola de la Jana i en l’inici a l’escola de la Martina.

Tan sols feia un mes que coincidien a la zona de gronxadors. Com qui no vol la cosa, però desitjant que fossin les 16.45 h de cada dilluns i dimecres des de principis de setembre. I es preguntaven, quan ja eren a casa i sentien una soledat estranya, que com podien sentir aquell pessigolleig que creien adormit. La vergonya els cremava les galtes en atribuir aquest sentiment als més joves i se sentien al punt de l’absurditat.

Avui era dimecres. Ella venia, com de costum, un parell de minuts tard i mig corrents. Elegant, amb el cabell mig recollit i amb un cert rastre de colònia de cítrics que ell li havia notat.

Ell, amb texans i la dessuadora d’aquells vermuts, que ja ni recorda, amb amics, arribava sempre cinc minuts abans i observava els pares i mares que portaven els seus fills a la mateixa classe que la Martina.

No els va costar una primera conversa entre somriures tímids i l’atenció posada en què feien les nenes. Per no mirar-se els ulls. Però omplint l’aire de paraules que els semblaven absurdes, però necessàries per no deixar que el silenci agafés aquell protagonisme que no volien que tingués.

Amb poca gestualitat en van tenir prou per saber que s’havien agradat. I s’havien observat en la distància. Amb elegància. I imaginant com devien ser les seves vides més enllà d’aquells gronxadors. I com eren els seus caps de setmana? Tenien parella? Els agradava fer esport? Llegir? Cuinar? Dormir al costat dret o esquerra del llit? Fer el cafè només llevar-se? O esperar a mig matí? O no els agradava el cafè? Explicar-se el dia un cop acabaven la jornada laboral?

El que no sabien és que mesos més tard estarien sopant plegats i resolent les preguntes que s’havien qüestionat durant tot el curs. I es mirarien els ulls. I fins i tot somriurien. I, fins i tot, s’acabarien estimant. Com passava cada dilluns i cada dimecres. Davant dels gronxadors.

Edicions locals