Algunes consideracions sobre el català

L'opinió dels lectors

La llengua és un tret d’identitat substancial. Cada nou nat és rebut i acollit en una llengua de preferència i per això parlem de llengua mare, nadiua, materna o primera llengua. La primera llengua és la que l’infant sol aprendre de manera natural i espontània i és la que li permet iniciar un procés, codificat i organitzat, per iniciar-se en el coneixement del món. L’infant percep el món tan bon punt neix, però és la llengua l’instrument que li permetrà nomenar-lo, posar nom a les coses. És la seva primera llengua la que li genera les primeres estructures cognitivolingüístiques, la primera empremta en el seu tendre cervell.

És la flexibilitat i plasticitat d’un cervell infantil que fa possible l’aprenentatge fluid i sòlid d’una segona o tercera llengua en edats primerenques. Així nenes i nens que tenen com a llengua mare el castellà i que a l’escola fan una immersió en la llengua catalana ho tenen més fàcil a l’hora d’aprendre una tercera llengua, sigui l’anglès, el francès o qualsevol altra.

D’aquí unes consideracions. La primera: un atac, sigui del tipus que sigui (també si ve d’instàncies judicials), a la llengua mare és un atac a un tret identitari cabdal. Ningú hauria de ferir la llengua de ningú perquè atacant una llengua s’està atacant, menystenint, excloent o invisibilitzant una part fonamental de cada persona. I allò que funciona per a una persona, funciona també per a un col·lectiu de persones.

La segona: un sistema d’immersió lingüística és clau per aconseguir el domini d’una llengua. Per això enviem fills i filles a països estrangers, perquè entenem que parlar una llengua més és riquesa per a ells i elles i que la millor manera d’aprendre-la és fer una bona immersió lingüística.

El català, primera llengua de molts catalans, perd pistonada. Fa molt temps que sabem que les coses no van bé pel català. Les persones que no hem perdut el contacte amb l’escola d’ençà de la Transició podríem donar testimoni de l’evolució de la llengua catalana a les aules. Som testimonis vius del model català d’immersió lingüística i no oblidem que les primeres implementacions del PIL (Programa d’Immersió Lingüística) va tenir lloc el curs 1983/84 a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramanet, que tenia una població majoritàriament castellanoparlant. Per als fills i filles d’aquelles famílies immigrants, que desitjaven que els seus plançons entressin en un bon ascensor social, el català era una eina molt útil. Van ser els pares i mares qui van impulsar la immersió. Per a les altres famílies, aquelles que tenien el català com a llengua mare, eren moments de prestigiar-se dominant una llengua que havia estat menystinguda durant un llarg període, prestigiant la llengua es guanyava autoestima col·lectiva. Molts pares i mares veien que si els seus fills i filles parlaven, llegien i escrivien correctament el català posseïen un bon plus educatiu. Aquest model fou exitós perquè assegurava que, en acabar l'escolaritat obligatòria, es coneixien i empraven per igual les dues llengües oficials del país.

El model funcionava i generava consens i es veia la immersió com un molt bon element de cohesió social. Els bons resultats de l’experiència van fer que el curs 1992/93 fos el model d’ensenyament a tot Catalunya. El procés, és clar, va anar acompanyat de la normativització necessària: el 1983 s’aprovà la Llei de normalització lingüística (Llei 7/1983). El 1998 es va ampliar el text legal, que donà lloc a la Llei de política lingüística (Llei 1/1998) i finalment, el Parlament va aprovar la Llei d’Educació de Catalunya (Llei 12/2009).

Tercera consideració. Potser hem de començar a pensar que ha plogut molt des de la Transició. El món del 2021 no té res a veure amb el món del 2010, tot just acabada d’aprovar la LEC. Allò que va ser un èxit fins aleshores, pot no ser-ho avui en dia. No ens referim a la necessitat d’immersió sinó el model concret de Catalunya iniciat en els 80 i en el que els mitjans de comunicació hi van jugar un paper fonamental. Si volem calcar o mantenir mecanismes, estratègies i formes de difusió de la llengua que funcionaven dècades enrere ens equivoquem de ple. La situació social, política i econòmica ha canviat molt i els usos lingüístics també. Cal repensar-ho tot de nou, també l’aprenentatge i l’ús de les llengües.

El 2009 apareix WhatsApp, l’any 2014 tenia 500 milions d’usuaris al món, el gener del 2021 en tenia 2.000 milions. Instagram, Twitter, Telegram, TiktoK, etc. han canviat la forma de comunicar-nos i de donar i rebre informació. A dia d’avui que hi hagi premsa en català no és un substancial per a la bona salut de la llengua. Tampoc ho és que tinguem TV3 perquè ja no és un model de comunicació en català i la tímida presència de la llengua catalana a TV2, potser creixent en aquest moment, es dirigeix a un públic minoritari. Ni TV2 ni TV3 no enganxen franges d’edat imprescindibles per renovar i alhora enfortir el català i ja no són representatives del conjunt de la societat catalana. Avui existeixen un munt d’alternatives en pràcticament totes les llengües que configuren la riquesa lingüística dels que viuen i treballen a Catalunya. Les noves immigracions poden escoltar ràdio, mirar programes de televisió i veure pel·lícules en les seves llengües maternes amb relativa facilitat.

I tot allò que fa referència a la música i la literatura? En quina llengua canten i escolten música els nostres infants i joves? Qui canta en català? Quina literatura arriba a les seves mans? Caldrà implicar el sector de la producció musical (cantautors, grups, que canten en català) i literària. Les visites de grups de música o d’autors literaris a les escoles s’haurien de recuperar i hauria de ser el Departament qui les propiciés i les financés.

Quarta consideració. El català ja no és necessari, no es fa servir per accedir a res públic, ni administratiu, ni comercial; tots veiem que a comerços, compres on line difícilment s'atén en català i sovint es valora més el coneixement de l'anglès que el català tot i ser llengua oficial. El català no és percebut com un instrument de comunicació bàsic. Tampoc és vist com una llengua que pugui donar cap valor afegit a un currículum vitae, ni servir per ascendir socialment. Tampoc és el català la llengua que dona confort en moments d’oci i entreteniment.

En aquesta situació, és fàcil deixar-se arrossegar per la llengua que “facilita la comunicació amb la majoria”. Els patis de les escoles, especialment a secundària, en són una bona mostra. Si en un grup de joc de quatre joves hi ha un nouvingut, dos catalanoparlants i un castellanoparlant es parlarà castellà per “comoditat lingüística” i facilitar la comprensió de tots. A molts professors els passa el mateix. Si tenen un percentatge elevat d’alumnat que, fins i tot en la seva llengua mare que no és ni castellà ni català, presenten dificultats important d’aprenentatge d’algunes matèries, posem per cas de física, i saben que els facilitaran la comprensió si parlen en castellà, què han de fer? Què faríeu vosaltres? Esperar aquell professor de reforç que el Departament no ha posat? Enviar l’alumnat a un reforç lingüístic inexistent? Parlar alternativament en català i castellà? Fer la classe en castellà? I això no ho resol cap nova estratègia d’ensenyament i aprenentatge, cap enfocament globalitzat ni cap treball cooperatiu. Per comprendre qualsevol contingut, cal primer aprendre a llegir i escriure i per poder-ho fer en condicions de confort educatiu és imprescindible l’Aula d’acollida, que en molts centres s’han eliminat i segurament cal un replantejament nou, a l’alçada de les circumstàncies actuals, de l’acollida escolar.

Cinquena consideració. Certament, com deia el Conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, en presentar les primeres conclusions sobre la mala salut del català, “el docent és model lingüístic”. El docent sempre és un model (o un contra model) i no només pel que fa l’ús de la llengua. Però la mala salut del català no es pot atribuir als docents, ni a les escoles. La responsabilitat recau en el conjunt d’agents educatius d’àmbits ben diversos. Ningú es pot espolsar responsabilitats. Ajuda a la bona salut del català que s’eliminin o es buidin les escoles d’aquells recursos que pal·lien aquestes mancances?

El mateix Departament d’Educació hi té les seves pròpies responsabilitats. La primera, no haver vist fins ara allò que en els patis de les escoles és vistós. La segona i molt greu, no mantenir i no dotar de més aules d’acollida als centres i de professors de reforç a les aules, en especial a secundària. La tercera, no fer esforços per trobar aliances sòlides amb altres instàncies educatives (empreses d'activitats extraescolars, menjadors escolars, entitats esportives, grups d’esplai, colònies etc.) i de caire cultural per tal que l’ús de la llengua catalana es converteixi en vehicle de comunicació entre gent jove en el seu temps fora d’escola, en el seu temps de joc i oci.

A la web del Departament d’Educació es diu: “L’Aula és un espai d’acollida i acompanyament dels alumnes que han arribat recentment, espai de relació, intercanvi i comunicació de nens o adolescents que provenen de països on es parla una llengua diferent a la del centre educatiu” El català no gaudirà de bona salut si no fem mans i mànigues perquè sigui llengua d’acollida i cohesió social. L’acollida i la cohesió social haurien ser els eixos vertebradors de tots els Projectes lingüístics, de totes les escoles del país. L’acollida i la cohesió social han de ser trets d’identitat estimats. Està bé que es dediquin molts esforços i recursos (seminaris de mestres, acompanyament dels CRP i la inspecció...) a la celebració de l'English Day. De fet l'alumnat percep aquest dia com a “festiu”, divertit i engrescador i útil. Es percep de la mateixa manera l’aprenentatge del català?

Sisena consideració. Perquè la llengua catalana sigui vehicle de comunicació entre infants i joves s’haurà de posar tot el talent que hi ha a Catalunya al servei del català: dissenyar continguts atractius per a l’aprenentatge, l’entreteniment, el joc, i la cultura en català, sempre emprant els sistemes de comunicació més actuals per penetrar gairebé per osmosi; i és necessari aconseguir que bons i reconeguts tècnic, científics, influencers, cantants, esportistes d’elit, etc. facin del català la seva pell, la seva carta de presentació. També s’haurà de pensar quines poden ser les accions a emprendre amb les famílies de les noves immigracions; s’ha de revisar la forma com les hem acollit o com les hem abandonat i en com les acostem a l’ús i gaudi del català. Fer-ho és posar la pedra angular per al foment del català i una bona base d’inclusió social, sustentada en la qualitat i fluïdesa de les relacions interpersonals.

Finalment, cal defensar la llengua catalana perquè cada llengua és una gran riquesa, però sense caure en el parany de pensar que la millor defensa és un bon atac. Titulars alarmistes o aquells que menystenen institucions de l’Estat espanyol no fan cap bé a la llengua catalana, ben al contrari, poden portar una part important de la població de Catalunya a posicionar-se en contra de l’ús del català perquè poden entendre que defensar-lo és una dèria d'una part de la societat catalana. Una actitud que pugui fer pensar que es vol una baralla entre català i castellà, no és bona per a la bona salut de la llengua catalana. Cal, això sí, encomanar desig per aprendre’l i per fer-ne ús i és necessari implicar-hi, en la seva defensa, el màxim possible de ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Maite Subirà, Teresa M. Ferrer, Dolors Camenforte i Agnès Boixader
de Rella-Granollers Voluntariat Educatiu

Edicions locals