En record de la Rosa Vilalta

Periodista

La meva feliç infància i també feliç adolescència a la casa familiar, a les Àligues, estan estretament vinculades a la Rosa Vilalta, la Rosa de Can Requena, la veïna més pròxima en tots els sentits. Era alegre, simpàtica, ferma, valenta, decidida i amorosa i sempre va tenir cura de la família i de la casa amb entusiasme.

La Rosa era filla de Lliçà de Vall i quan era joveneta, igual que moltes noies de pobles de la rodalia, anava a treballar cada dia “a la fàbrica”, a Granollers. Unes noies ho feien a peu, altres en bicicleta. La Rosa Vilalta Roura es va casar amb en Josep Requena Sánchez, un jove vingut de Sorbas, a Almería, a la cerca d’altres oportunitats. Van tenir 4 fills: en Joan, en Josep (†), l’Imma i l’Alfons. El pare Requena, amb molta saviesa a la construcció, va començar a treballar pel seu compte amb una màquina i a base de treball, treball i treball va fundar l’empresa Requena, referent en obra pública de qualitat. A casa sempre ens ha acompanyat el calendari de paret d’Excavacions i Obres Públiques Requena, amb una foto diferent cada any que abans triava la Rosa i ara tria l’Imma.

Quan érem nenes, l’Imma i jo jugàvem juntes i jo passava força hores a Can Requena. Eren molt acollidors. L’Imma i jo anàvem amb els cotxets a passejar les nines fins a “la campana”, allà ens assèiem a xerrar de les nostres coses i, quan tornàvem, la Rosa ens donava berenar. Quan l’Alfons era un nadó, la Rosa li feia unes farinetes de fruites i galetes, i n’havia de fer dos bols més, per a l’Imma i per mi.

A vegades, a l’estiu, la Rosa ens portava a la platja i m’agradava el fet que agafava aquells guals que hi havia a l’antiga carretera de Granollers a Mataró, a l’entrada d’Argentona, a més gran velocitat que el meu pare o la meva mare. En arribar als guals li dèiem: “Rosa, dona gas!”, i botàvem del seient del cotxe.

La Rosa era molt treballadora i va ser d’aquelles dones que amb tota naturalitat tenien cura de tot mentre el marit treballava fora: la criança dels fills, la llar, les compres, els menjars, tot, i encara tenia temps d'anar a portar la canalla a l’escola en cotxe (dos viatges d’anada i tornada al dia). I sempre, amb aquell somriure a la cara... Ho va fer sempre, fins que els problemes de salut que l’han portat a la mort, fa uns dies, als 84 anys, li ho van començar a impedir.

La mort del seu fill Josep, en accident de trànsit, durant un permís de cap de setmana quan feia “la mili”, va ser dramàtica i va sumir la Rosa en una llarga època de foscor. Un dia, després de molts anys, em vaig adonar que havia aconseguit sortir del pou i encarar la pèrdua d’una altra manera, quan en preguntar-li “Rosa, com estàs?”, em va dir: “cada dia millor”, amb el somriure d’abans.

Hem estat veïnes gairebé tota la vida –fins i tot quan jo ja vivia fora de casa, però tenia els pares a la casa familiar– i era la veïna total. Repartia bon humor i amor a dojo, i sempre ajudava els veïns. Quan jo ja feia anys que vivia fora de casa i tenia la mare malalta, la Rosa ens havia convidat diverses vegades a totes dues a seure sota el roure i fer-la petar. També si hi havia alguna incidència a casa, els meus pares comptaven de seguida amb l’ajuda de la Rosa i en Josep.

La Rosa sempre m’havia rebut amb el seu somriure característic i la pregunta “Què diu l’Elisenda?”, una pregunta que la seva filla Immaculada, que ha heretat els valors de la mare, ha canviat per “Què diu l’Elisendeta?”. Formulada d’una manera o d’una altra, és una pregunta que et convida a explicar el que et ve de gust.

Dimecres dia 26 de gener, la vida de la Rosa es va apagar del tot. Se’n va anar a fer companyia al seu fill Josep.

Tant de bo, tots els qui us entretingueu a llegir aquest record tingueu “una Rosa” a prop.

Edicions locals