En Xèspir, el meu gos, va dir-me que tanqués la televisió i deixés de drogar-me, després m’obligà a sortir al carrer. Feia una nit plena de lluna, una lluna semblant a la d’aquell conte de Peter Pan que em llegien de petit i avui tinc amagat a la memòria perquè cap malvat administrador de finques me’l robi.

I així, ben sopats, mal vestits i més sols que la lluna, sortíem il·lusionats a caminar la ciutat que escric i a descobrir-la de nou. Amb tota la boira del món a la targeta de crèdit vam travessar Lluís Vives per la pell d’asfalt de les zebres europees, pel sud s’acostava un depredador rondinaire que devorava contenidors, mentre un monstre d’un groc llampant i ulls d’un blau anyil, udolava en direcció a les urgències de la Catedral dels miracles i de la mort, allà on els àngels, blancs i verds, ens volen fer creure que el cel encara pot esperar uns quants anys més. Les obres continuen, s’amplia la Catedral i durant el dia el soroll metàl·lic i regular de les grues, com us ho diria, és el ritme de la transformació, el batec del cor d’aquesta vila antiga. Allà ja no queden monges, però a la tercera planta encara hi ha infermeres i, molt a prop, tudons, alguns eriçons i gats, i molts gossos que passegen humans i, de tant en tant, alguna ombra que levita pel jardí dels morts, entre els marbres, la calç i les flors seques que algú regà amb llàgrimes aquella maleïda primavera.

Jo buscava aquella lluna que es filtrava entre els til·lers torturats que rebenten l’asfalt, entre els nans, els condons i els meus xiprers estimats, caminava gairebé a les fosques amb el gos i l’ensordidor soroll del silenci de les nits del Granolleig perifèric... I em van arribar uns versos de Lorca de llunes i de navalles “…si vinieran los gitanos, / harían con tu corazón / collares y anillos blancos” (haig de llegir més Lorca) i els meus ulls regalimaven imatges de familiars, d’amigues i d’enemigues (ai, l’amor!), mentre recordava les bestieses que he fet i el poc que em queda per fer-ne. I de cop (uahhh..!) la llum. A l’est, més enllà del cementiri, entre el fred i els pirates del sud que okupen la deixalleria, va aparèixer una lluna de mel enorme.

Instants després, però, vaig adonar-me que l’havia confós amb l’anunci, rodó i lluminós, d’una cadena de restauració d’hamburgueses.

- La lluna és de Burguer King i tot està perdut! –vaig cridar– i ni el gos ni jo portàvem cap corda per penjar-nos allà dalt, al Puig de les Forques.