Avui, inici de primavera de l’any de pandèmies i guerra, un servidor de vostès, d’una manera espontània i lliure (ja comencem amb les mentides),

DECLARO:

Primer.- Que si es presentés una situació en què, a conseqüència del meu deteriorament físic o mental, no pogués prendre decisions sobre l’atenció mèdica per al restabliment de la meva vida monòtona, no se’m mantingui amb mitjans artificials. És a dir i perdoneu el meu parlar ordinari, que si estic molt cardat no em toqueu massa els ous i pam! Mateu-me.

Demano, però, que abans de tallar el fil que em lliga el cos a l’ànima, feu fora capellans mentiders i monges avorrides, notaris, registradors i en general gent de la judicatura i també, naturalment, administradors de finques i banquers, guardias civiles i tots els policies d’aquí, d’allà i del més enllà... Després obriu portes i finestres perquè amb el vent entrin infermeres i metgesses amb minifaldilla i mitges de fantasia i que substitueixin fluids intravenosos per guisquis escocesos, fàrmacs per gelats de xocolata, morfina per morfina i xarops vomitius per sucs de maduixa amb gust de maduixa, amb olor de maduixa, amb color de maduixa i, posats a demanar, seria tot un detall que poc abans del final, la meva germana Marga cantés la cançó Monólogo d’en Sílvio Rodríguez “vivo en la vieja casa de la bombilla verde, si por allí pasaran, recuerdenn".

Segon.- Si no puc expressar la meva voluntat, desitjo que es faci un referèndum entre els que m’envoltin per decidir l’interlocutor vàlid per a complir el meu desig d’avançar el darrer viatge.

Tercer.- Un cop quiet i blanc i fred i ple de violetes, magnòlies i clavells, no oferiu el meu cos a la ciència, prefereixo que el doneu a les lletres o, millor encara, deixeu-me dins un contenidor marró, amb una mica de Loewe al coll i una primera edició del Romancero Gitano de Lorca entre les mans. Sota els mal tractats plàtans de la plaça de la Corona, a prop del número 5… Sempre m’ha agradat allò de què la pàtria és la infantesa i el davantal de la mare la nostra única i autèntica bandera.

Quart.- Després, res més. Esperem que els nostres nets parlin de nosaltres de tant en tant i, paciència, molta paciència. Que llarga se’m farà l’eternitat sense tu, sense vosaltres… i sense el meu gos.