Setmanes després i nosaltres encara seguim aquí, Vicenç, tacats i humits per la revolució verda del mes d’abril, en aquesta ciutat nostra de voreres bavejades i de parcs plens d’excrements. Seguim aquí, en una vila que va ser parida amb fòrceps i a contracorrent un dimarts qualsevol de tardor daurada i de terra fangosa. Alguna nit, molt de tant en tant, grato la terra de la perifèria i em fico al llit amb les ungles plenes de sang, amb el futur envaït per un exèrcit de cocaïnòmans, de jugadors de pàdel i d’alts directius de CaixaBank que fan tot el possible per a ultratjar-nos.

Aquesta nostra ciutat tragicòmica de façanes grises, d’arbres amputats i de rotondes luxurioses és, Vicenç, un edifici mal acabat amb un ascensor de mirall malalt, un rebedor pixat pels gossos i un terrat orfe de gats i de Mary Poppins. Un terrat del teu barri on d’un fil llarg i prim, penja un calidoscopi de roba interior, com un d’aquells estendards que marcava el territori del nostre senyor feudal i on es podia llegir: Tres turons fan una serra.

Alguns racons d’aquesta nostra ciutat, Vicenç, conserven la preciositat de la decadència, el color i la bellesa de les fotografies antigues, les llàgrimes d’enyorança d’unes places toves i polsoses, de les botigues de sempre, de cafès eterns i de llambordes suaus i brillants que la Teresa conserva com un tresor. Hi ha dies que encara sento el soroll regular dels telers del carrer de Sant Jaume, el caminar dels cavalls o el mugir de les vaques de Palou, que avui beuen gasolina en un box del croissant de Montmeló.

Aquesta nostra ciutat m’agrada somiar-la envoltada d’un bosc de Maria Lluïsa i de menta, de violetes i de molsa, molta molsa. Un bosc on reposen dones d’aigua, granolles i nans sàtirs, en un decorat de rierols i d’alzines centenàries vestides de boira densa.

Visca els somnis i la sidra i la fabada i les vaques. Puxa Astúries i Granollers, Vicenç, i el teatre, els nassos de pallasso, el sarcasme i la ironia. Visca la música, les Festes Majors, la Internacional i una bicicleta blava, blava i aturada en un racó, al davant d’aquell Gual Permanent de tota la vida... I visca, visca aquest microespai de l’univers on alguns encara hi som i ens sentim privilegiats d’haver pogut connectar amb tu, Vicenç, encara que pensis que tot això són collonades.