Espirals, llunes i onades és el títol d’un dels últims dibuixos que m’ha dedicat la meva filla. Ella diu que són tres elements que em caracteritzen, que són molt meus. I ella, que és molt observadora, a través d’aquest dibuix, m’ha fet submergir en un treball d’introspecció perquè segurament tots els elements que ens caracteritzen estan carregats de simbolisme.

Una espiral es defineix com a una “corba descrita per un punt que gira al voltant d’un eix allunyant-se’n contínuament”. És a dir, que des d’un punt cèntric aquesta corba es va allunyant més i més donant voltes sobre ella mateixa. Sempre he sentit una atracció per les espirals, però la seva bellesa estètica amaga un mecanisme que es repeteix en el temps, que s’accelera i no s’atura. Aquestes corbes giren cada vegada més ràpides sobre el punt cèntric, de manera cíclica com la lluna i fent moviments constants d’anada i tornada com les onades del mar. Tot té la seva explicació, tot té el seu per què. Només cal aturar-se, respirar i deixar la ment en blanc per adonar-se’n. Però el silenci és realment aterridor. I, aleshores, aquesta espiral, aquest moviment cíclic i aquestes anades i tornades s’allarguen sense fi, sense aturador, generant moments de plaer puntual, però també un dolor cada vegada més intens.

Evitar el silenci requereix córrer molt ràpidament, tan ràpid que no puguis pensar en res més. Evitar el silenci suposa evadir-se, buscar estímuls constants. Evitar el silenci és una necessitat quan han caigut tots els teus referents, quan ja no saps qui ets, quan ja no distingeixes entre realitat i ficció. Tot serveix per no quedar-se sola amb ell, amb la respiració, amb la ment en blanc. Fugides endavant sense aturador i moviments cada vegada més forts amb forma de corba, cíclics i plens d’anades i tornades.

De vegades aquests moviments no et deixen diferenciar entre estimar o imaginar haver-ho fet. De vegades aquests moviments desvien l’atenció i t’allunyen dels comiats que queden pendents, del comiat més dolorós que faràs mai, tot i que l’hagis decidit tu mateixa. Perquè ja fa temps que vaig aprendre que el fet que prenguis tu mateixa la decisió no t’evita el pitjor patiment. Perquè hi ha situacions, que encara que desitgis amb totes les teves forces, no les pots assumir. I aleshores només queda la pèrdua, el buit. Aleshores només queda la culpa, el saber que no tornarà i que, tot i l’expulsió, quedarà dins teu per sempre més.

De vegades aquests moviments et fan oblidar els moments d’indiferència, els silencis que ho diuen tot, els adeus sense paraules, els moments de complicitat que segurament no han existit, l’obertura en el lloc i en el moment potser equivocat quan creus haver trobat màgia. De vegades aquests moviments et convencen que has d’atendre les teves responsabilitats en detriment de la teva llibertat, que les decisions que un dia vas prendre et marquen de per vida, que ja no hi ha marxa enrere. De vegades aquests moviments et fan oblidar que ells mateixos et van fer prendre aquestes decisions que t’han sentenciat per no voler (o poder) escoltar el silenci.

I, aleshores, has de lluitar i decidir entre sortir d’aquest mecanisme repetitiu o perpetuar-lo en el temps, entre deixar-te portar o frenar per enfrontar-te a la part més fosca que genera aquest moviment. Aleshores has de decidir si continues buscant estímuls i plaer sense sentit o aprens a deixar de resistir-te, a deixar anar quan és necessari.

Aleshores has de decidir si continues donant voltes sense direcció, deixant-te portar per la inèrcia, pel sense sentit o et fusiones marcant tu les passes en un ball amb l’espiral, la lluna i les onades aprenent a deixar enrere la foscor i observar, ara sí, només la seva bellesa.