Al cafè de la joventut perduda

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Sí, no patiu, ja ho sé. És el títol d’un llibre d’en Patrick Modiano, el Premi Nobel de Literatura de l’any 2014. Però és que avui m’ha costat dormir. I, mentre per intentar adormir-me més fàcilment, provava de no pensar en res, més pensava. És el que sovint sol passar: quan més vols una cosa, menys l’aconsegueixes, o més costa d’aconseguir.

I, durant l’estona que he donat voltes al llit esperant agafar el son que no venia, he rumiat en el fet que quan fas alguna cosa que se surt de l'habitual, sigui per la qualitat, sigui pel contingut, sigui per la temàtica, sigui per la bellesa, sempre et retrotreus a la sensació, un xic estranya, que et van deixar aquells dies de primavera, quan eres estudiant. Quan eres jove i t’envaïa la sensació de l'alegria gairebé permanent, gairebé perpetua, que relega a un segon pla el fastig, la rutina, la no rutina, els cops, els disgustos i això que es diu “la motxilla existencial”, amb la que hem d’anar convivint a mesura que ens fem adults, i que ens col·loca sota el mantell d'humus, cada vegada més gruixut, amb què vivim la quotidianitat.

És molt difícil florir, cada cop més, però, si us hi fixeu bé, al capdavall, l'alegria és l’únic que de veritat germina.

Per això, gaudir de certs moments, fa que podem retornar a aquells dies d'estudiant, quan, arribat el maig, ens assèiem a la porta de l'escola, simplement a riure i a veure passar un temps que passava molt ràpidament i que, alhora, semblava etern.

Us en recordeu?

Recordeu que no ens venia gens de gust tornar a casa? I no perquè a casa s'estigués malament, sinó perquè tornar al niu significava renunciar a la mística de fer-ho tot sense fer res, de no ser ningú i creure's ser-ho tot, d’enamorar-se sense amor, i d'embriagar-se sense necessitat de provar ni una gota d'alcohol.

La sensació que em recorre, a voltes, quan faig alguna cosa que m'agrada, és aquesta. La de recrear-me en un món interior que ni tinc construït, ni sé com construir. Però que és un món que sé que val la pena viure’l.

Em passa ara, avui. Així i tot, soc conscient, ho sé, que no passa sempre. Que no ens passa sempre. Que no ens passa gairebé mai. Simplement perquè no sabem viure i perquè, massa sovint, el soroll de l'existència no ens deixa veure la lluentor del cel primaveral, quan la vida esclata al nostre entorn.

Lamentablement, no sabem gaudir de les coses que mereixen ser gaudides, tot i que en certs moments, com el d’ara, enyoro amb intensitat —enyorem, perquè crec que no soc l’únic— la dansa de l'estudiant en el mes de maig. Enyoro —enyorem— aquest esperit que mai podrem esborrar, tret que la nostra pròpia raó ens culpi d'oblidar-nos-en i ens obligui a no fruir de tot aquest teatre al qual ens van abocar quan vam néixer.

No ens enganyem, el mantell d'humus cada dia és més gruixut. I més feixuc. Però, per sort, encara no ens hem mort ofegats, malgrat que aquesta sensació de vegades ens atrapi i se’ns m’arrapi tan fort que només vulguem tancar els ulls i desitjar que passi tan despresa com sigui possible.

Xalar amb el dia a dia és una de les claus per a no asfixiar-se amb tant de soroll. En conseqüència, hauríem de plantejar-nos, com a qüestió cabdal, tornar a ser aquell estudiant en temps de primavera, malgrat ser conscients —això ho hem après amb els anys— que aquell tampoc era un estat de perpètua felicitat. Hi havia patiment, hi havia dolor. Però tot era un únic sentiment. Autèntic. Sense venedors de fum. Sense ànims de grandesa. Sense màscares. Sense gent decebedora. Era un plaer i un dolor enganxat a la terra, al fet de viure. Perquè aquesta és l’única paraula verdadera, l’única qüestió que importa: viure.

És tan complicat?

Per què hi ha gent és tan summament artificiosa, tan complexa, tan obtusa, que no ho veu i que ens ho vol amagar permanentment?

Per què tot ha de ser tan difícil, tan intrínsecament dur?

Edicions locals