Neix a la Font del Regàs, molt aprop de l’ermita de Sant Cugat de Gavadons, travessa suaument la plana de Vallès i, quan arriba a Montmeló i fruit de les relacions líquides amb el Mogent, neix el Besòs.

Escric “la Riera” perquè per molts granollerins, el riu sempre serà la Riera, com els carrers Joan Prim, Anselm Clavé i Alfons IV són la Carretera; com la plaça Perpinyà o la Maluquer o la Barangé o la Folch i Torres, són i seran la dels porcs, la de Can Sínia la del Cony o la negra.    

El pare m’explicava que l’any 1933 quan els meus avis i els seus sis fills arribaren a Granollers provinents de Cassà de la Selva, una de les coses que més els cridà l’atenció va ser que en aquest poble hi havia una riera. Una esquerda humida de nord a sud, envoltada d’horts, on s’hi podien apropar per mullar-se els peus, veure peixos, escoltar granotes i berenar pa amb oli i sucre amb els amics de l’Institut. Era aquella edat quan encara ningú t’ha robat l’alegria i és més fàcil que mai ser despreocupadament feliç.

El desenvolupament econòmic dels 50 i 60 va substituir l’activitat agrícola per la industrial. El sector químic, el de la pell, el tèxtil o el de la construcció, van devorar tomàquets, cremar cols, podrir mongetes i matar una fauna tant o més granollerina que nosaltres. La industrialització va degradar els espais fluvials i el Congost es convertí en una deixalleria, en una llengua de colors llampants, escuma blanca i olors forts i desagradables. Durant aquelles dècades la Riera era morta, assassinada pel progrés i les ganes de fer diners que és una malaltia crònica.

A partir dels 80, alguns polítics treballen per recuperar l’espai (no t’oblido Anna Maria Palé), el control dels abocadors industrials donà pas a una mena de renaixença i ara, sembla que des del nostre ajuntament apareix un nou impuls per renaturalitzar l’espai i tornar a tot allò d’abans, de molt abans. Quan la Riera era festejada pels horts del voltant, quan els peixos, els crancs i les granotes es movien entre l’aigua clara i una flora espectacular. Quan els nens feien cabanes amb canyes i entre els xops mentre  imaginaven veure passar vaixells de vapor en direcció a la Garriga, com en aquelles novel·les de Mark Twain que em tenien tan enganxat. 

Hi ha notícies que obren una escletxa a l’esperança d’una ciutat que vol ser més verda, amb més terra, amb més arbres i amb una Riera on els granollerins baixin a remullar-se els peus i berenar pa amb oli i sucre amb dues preses de xocolata, com abans.