Granollers, abans de la Festa Major, és un desert de quitrà reescalfat. Un territori erm habitat per gent d’altres mons, d’altres pells i d’altres parles. Un espai orfe d’homes, de dones i de nens del cap dret i pell blanca que fugiren de la vila cap a muntanyes fresques i regalades o cap a costes braves, salades i amanides amb quètxup i allioli. La ciutat és de vacances, un parèntesi on botiguers, venedors de pernil, comissionistes immobiliaris, perruquers i funcionaris tanquen el calaix i al darrere d’unes olleres de disseny i una camisa florejada, naveguen entre cerveses i vi blanc per qualsevol destí turístic fet a mida, mediterràniament.

Granollers, abans de la Festa Major, fa olor de geranis penjats i podrits als balcons de tota la vida, d’arbres que han entrat en coma amb l’esperança del petó blau de la pluja, víctimes de la deixadesa d’uns responsables irresponsables que s’excusen amb el canvi climàtic i la manca de pressupost municipal.

Granollers, abans de la Festa Major, té una mena de bellesa seca i desolada, fantasmal, no es mou res i potser és el moment de fixar-nos en les coses vulgars i realment importants: un gos que ensuma tres cantonades, una filera de formigues, una flor que creix en una vorera, un gat que devora un pardal, una cuca de llum o un nen que fa de l’asfalt una modesta pista d'handbol.

Granollers, abans de la Festa Major, és una persiana abaixada, un forn, set coloms mutilats dins un microones, un gran centre antiestètic, desolat i reescalfat amb espai per aparcar uns vehicles que no hi són, mentre bicis i patinets surfegen onades imaginàries.

Granollers, abans de la Festa Major, és una ciutat més lletja del què ens té acostumats, encara que, com bé va escriure Ortega y Gasset, és el cor qui decideix si una ciutat és bella o horrorosa.

Granollers, abans de la Festa Major, és barri de parets poètiques envoltades de bosses del Lidl, carrerons sembrats d’excrements de gossos. És, també, una nena de rínxols negres, filla d’un hijab, que es gronxa a prop de la República del Congost mentre vint-i-tres ànecs i dos senglars xapotegen, tot fent natació sincronitzada a ritme de reggaeton.

Després, durant la Festa Major, Granollers és una explosió bicolor de dos mocadors, un repte, un Pregó, una Guimbada, una tronada, una corda, unes rajoles enfangades, l’alcohol, les Guapes, els Fòssils, els balls, els gegants i els Xics, la música i el soroll, els pixats entre els cotxes, el fum de la maria, el teatre, l’aparició dels somriures dels polítics i els miracles de Sant Blau a qui, per cert, aquest any li pregarem que ens retorni, ep, si pot ser, tota la irònica filosofia d’en Vicenç, fill il·lustre d’una ciutat que s’encén i que s’apaga, que s’encén i que s’apaga. D’una ciutat, com digué en Viaplana, intermitent.