Tot sembla premeditat. Els partits del govern català s’esbatussen sense cap pudor, i els qui ens ho mirem des de fora ens sembla que tot són actes impulsius fruit de la mala relació entre ells, però tinc la impressió que hi ha alguna cosa més.

L’última, la de la no assistència d’ERC a la manifestació de la Diada Nacional, em sembla esperpèntica i contraproduent per a tots aquells personatges públics d’aquesta formació que ahir per voluntat i tradició van assistir a la manifestació majoritària de la Diada. I tampoc ajuda a la imatge d’una manifestació que històricament ha estat inequívocament massiva i unitària, inclús, en moments crítics amb els partits. Això ho dic amb raó de coneixement.

Ara, anem al gra. Aquesta decisió s’emmarca en una aposta clara d’ERC per allunyar-se de Junts i el que identifiquen com a entorn de Junts (ANC, Consell per la República).

La decisió com la voluntat del partit republicà és segmentar el vot i consolidar el seu electorat a còpia d'assenyalar els mals del contrari -encara que sigui el seu soci de govern-. ERC sap que ara mateix Junts és una formació poc fèrtil, fràgil, dividida, i, en canvi, el seu partit sembla unit i ferm. Les contradiccions fetes públiques per molt que semblin afectar a ambdues formacions no és així; la formació en caiguda electoral és Junts i els seus estirabots i la mala gestió que han demostrat en casos com el de Borràs no els hi ajuden gens, al contrari.

Dit això, no soc d’aquelles persones que clamen una unitat fàcticament irreal i falsa, inclús, contraproduent. Ni em considero algú que amb la bandereta a la mà que sols clama un objectiu, la independència, acte que és poc sostenible portar a terme amb la situació interna que tenim; jo diria que amb aquest estat i aquest govern jo no vull formar un país, diria més, per a què volem crear un país si no demostrem ser solvents internament?

Junts, seguint la més vella tradició no convergent sinó pujolista, llança la pedra i sempre amaga la mà. Té un cost massa elevat electoralment per als conservadors el fet d'assumir públicament que el Sant Crist Gros, la independència, és ara una quimera creada ara mateix per un núvol espès de missatges mediàtics i mediatitzats que amaga interessos partidistes molt clars.

Pel que fa a ERC tot li va de cara. Està cridat a ser el partit majoritari del país, però per a res veurem una ERC amb majories folgades, no es veuran resultats electorals similars a les millors èpoques de convergents i socialistes. ERC no té ni el partit ni els lideratges del pujolisme ni del socialisme diguem-ne a.m. (abans de Maragall).

ERC ha fet una gran tasca en l'àmbit municipal i el territori sembla que serà seu amb excepcions com són Girona i l’àrea metropolitana on els socialistes de la mà d’Illa tornaran a recuperar part del vot de la difunta Ciudadanos, sense, crec jo, ser cap panacea ni obtenir cap resultat electoral notori perquè el socialisme ja fa dècades que va a cops d’oportunisme electoralista sense donar ni un bri d’intel·ligència ni emocional ni programàtica per a Catalunya.

ERC està decidida a ser el partit del govern, el partit de la gestió. I això, per tot allò que es pot veure públicament d’aquesta formació és per si sol la seva proposta. No és per a res real algunes propostes com les que diu portar ERC a la taula de diàleg, ja que el més important per a ells és marcar distàncies amb el seu soci i mantenir la teoria que val més ser-hi que deixar en caiguda lliure tota una estratègia bàsicament electoral.

De la CUP, no sé què dir. Sovint no entenc quina cultura política amara en el seu si, i em resulta difícil creure com s’han deixat perdre de nou el seu pes polític al Parlament per a tornar a ser de nou un partit poc rellevant o poc madur. Bé, sí que ho entenc, internament la CUP, com la resta de partits que van prémer fort l’accelerador l’1-O, ara, estan fets un garbuix i això cou externament.

Jo de la societat civil, i quan parlo de societat civil no vull reduir-ho tot a ANC i Òmnium, m’hi nego, crec que hi rauen moltes contradiccions, normal, així és un moviment polític d’arrel democràtica, i no per això s’ha de caure en el catastrofisme. Fem malament les coses, sobretot des dels mitjans de comunicació, quan elevem a negatiu tot el que incumbeix a la trajectòria del moviment independentista englobant-hi també les lluites partidistes, cal separar el gra de la palla per salut mental de tots.

Convé reflexionar, tenir una llarga paciència, i no fiar res a ningú. I això és difícil d’entendre ara mateix, perquè som tots plegats una mandonguilla de pessimisme i idolatria banal plena de negacions a nosaltres mateixos.

L’estratègia és que no hi ha cap estratègia, i tal com va tot, millor deixar un temps perquè els partits s’ajustin en els seus propis ego-conflictes, i que el moviment en el seu conjunt adopti noves formes de mobilització i organització al carrer, no queda una altra.

Per què si una cosa crec que ha estat un fracàs de l’experiència de l’1-O, és que com a moviment no hem sabut crear estat, no estructures de cartró-ploma, sinó entitats creades per a generar idees i crítica, ràdio, mitjans de comunicació, noves plataformes socials, etc., i amb l’objectiu no pas de somiar en “la confrontació intel·ligent” sinó en confrontar idees de futur per al país, que prou falta ens fan; i per a posar en dubte fins on calgui, els tradicionals dels principals punts de referència del país com els mitjans de comunicació, el nostre model d’estat del benestar, de gestió de les administracions o de treball.

Ara bé, a llarg termini tot aquest embrollat sovint buit de contingut no beneficiarà a cap dels actors principals, ja que, al cap i a la fi, el que compte és anar a votar, per alguns, però més important és que allò que no van entendre els partits; el fet de mantenir un moviment polític actiu, amb els anys serà clau per a sumar electoralment, i anem pel camí de sumar, però sense moviment, i amb el pas perdut no trobarem cap camí.

Així doncs, cridem ben alt Visca Catalunya a l’aire lliure...