El temps esquerp

Raimon Obiols busca sempre la paraula exacta, el concepte precís. He admirat la profunditat del seu discurs des que el vaig escoltar la primera vegada fa quasi cinc dècades. Sap el que vol dir. I ho diu fugint del foc d’encenalls, de la floritura intranscendent. Lluny també de la consigna i de l’estereotip. Amb un pensament extraordinàriament sòlid fruit de les seves arrels, de la seva història, dels seixanta anys d’intensa activitat política, de la seva inquietud intel·lectual que el porta a devorar llibres, de la seva passió pel coneixement.

Aquest estiu he passat unes quantes hores amb El Temps Esquerp, la seva darrera obra.

Vivim temps difícils. Instal·lats en una duríssima crisi econòmica, social, ambiental. També política. Són moments de desorientació. De viaranys espessos. Plens de dubtes i amb escasses certeses.

«La història ens ensenya que, en situacions de crisis greus, tornen les tendències a la regressió democràtica, torna la fascinació per les formes autoritàries, i aquestes tenen l'oportunitat d’imposar-se aprofitant la mandra, les dimissions i els errors de les democràcies. Les democràcies poden morir d’intranscendència». És el fruit de la decepció de la política. I de la desesperança. Quanta gent se sent extenuada pels espectacles incomprensibles que ens toca viure? Quanta gent ja no obra el diari ni segueix els programes informatius? Quanta gent coneixem que diu ja s’ho faran? Quanta gent viu instal·lada en la por? Quanta gent se sent al marge? Quanta gent pateix pel seu present i pel seu futur? Temps esquerps.

Per això s’agraeix l’exercici intel·ligent i lúcid contra la decepció política d’en Raimon Obiols. En defensa de la dignitat de la política. I ho fa resseguint, acotant, concatenant, relligant, contraposant les aportacions d’un ampli catàleg de pensadors i polítics d’una diversitat rellevant. Un dels més esmentats és l’escriptor austríac Robert Músil. Raimon ens recorda les seves paraules l’any 35, en ple combat contra el creixement del feixisme en una cita més que rellevant: «Sense determinades condicions, la cultura decau i pot morir; i amb ella, la dignitat de la vida pública i les seves institucions». Les condicions són «llibertat, franquesa, coratge, incorruptibilitat, sentit de la responsabilitat, esperit crític, amor a la veritat». De nou les velles paraules que ens obren futur. L’ètica sobre la qual cal construir el compromís social i polític. Perquè, malgrat les boires que ens acompanyen «una política neta i constructiva és possible», com diu Mario Bunge.

Raimon ens proposa una reflexió amb vocació global sobre l’època que ens ha tocat viure, no és casualitat que un dels personatges del que més es parla sigui Donald Trump, paradigma d’una determinada –i nefasta– manera de fer, també universalment generalitzada. La manera de fer dels polítics que «queden atrapats en el curt termini, i es llencen frenètics a l’àgora a cops de tuit, estarrufats pel seu unilateralisme (quan era president Trump va arribar a fer 88 piulades al dia), incentivant el malestar i les passions del moment (les baixes especialment) i amb una constant referència a l’acceleració com a excusa per la improvisació».

Inevitablement, en el seu treball, Raimon aterra a Catalunya. I fa l’exercici de descriure allò que avui ens trasbalsa com a comunitat. Ressegueix l’itinerari conceptual i social que va de Pujol al procés. I una vegada més ens alerta sobre els riscos del nacionalisme. De tots els nacionalismes... «Els nacionalistes fan servir la força del ‘nosaltres’ enfrontat als ‘altres’ com a eina de conquesta de suports i de poder, com a marc ideològic, i prescripció normativa dels tòtems i tabús, de les fidelitats i traïcions corresponents».

Fa la seva fotografia de la Catalunya d’avui. «Tenim un país dislocat, amb esquerdes, i podríem arribar a una Catalunya indefinidament escindida per raons de llengua, cultura i emocions».

Aposta pel diàleg com l'única sortida possible al conflicte. I apel·la a tothom, «Espanya no es pot permetre indefinidament, sense problemes gravíssims, potser existencials, una ferida oberta amb Catalunya; de la mateixa manera que Catalunya no es pot permetre una divisió etnolingüística interna. És vital que, a banda i banda guanyi la intel·ligència i perdi la bilis». Reclama el «coratge de la concòrdia». Un coratge que només es pot exercir identificant la realitat. Sense mistificacions. Sense inventar realitats alternatives. Som com som i estem com estem. No és el millor moment de la nostra història. Es tracta de reconèixer allò que no hem fet prou bé en aquesta darrera dècada. Els uns i els altres. De resoldre errors. «El redreçament requerirà paciència, reflexió i el realisme més cru (aquell que sap que en política la realitat no són únicament els fets, sinó una estranya barreja, un teixit dens tramat per fets, opinions i sentiments)». Reclama «el coratge de la concòrdia»

Insisteix en la vigència del catalanisme com a instrument imprescindible per avançar. Per retrobar camins que garanteixin la unitat civil del país. Per sumar de veritat.

Reivindicació de la política en temps convulsos. Aquí i arreu. La política com a pedagogia. Com a eina imprescindible per construir un món més just i més solidari. Com a instrument per generar dics de contenció contra els poderosos. Com aposta col·lectiva per millorar la qualitat de vida de la gent. Per defensar cultura i territori. Per teixir aliances que des de la proximitat donin resposta als problemes globals. Sense renunciar a innovar. A buscar noves respostes. Noves formes de governança. Incentivant «la imaginació, no la fantasia».

Obiols ens recorda on estem. «Si l’horitzó que s’acabés imposant fos un creixement econòmic il·limitat i sense regles, ens encaminaríem a un futur sinistre de desigualtat, depredació i violència».

I alhora ens interpel·la. «No podem xiular i mirar cap a una altra banda quan els adversaris de la democràcia se serveixen amb èxit de les pors de la gent i de l’egoisme dels poderosos».

Efectivament, és hora d’arremangar-nos. Més que mai. De parlar, d’analitzar, de compartir. De comprendre. De conèixer. De construir «una aliança efectiva entre els optimistes de la voluntat i els pessimistes de la intel·ligència. Perquè guanyin els que solen perdre».

Dues notes per a l’esperança.

La primera «Keynes deia que, a la llarga, les idees acaben guanyat la partida al pes dels interessos». Muscular les idees és fonamental en aquest embat. Per encoratjar l’acció social i política.

La segona, «la decència de la gent corrent. És l’única força que ens pot salvar, si arriba el moment».

El reptes del present i del futur són d’una magnitud insospitada. Raimon Obiols ens ofereix un munt d’eines per a l’anàlisi, per a la reflexió, per al debat, per a l’acció. Un llibre que va molt més enllà del que he mirat de sintetitzar en aquestes línies. És una lectura. N'hi ha moltes. Us convido a fer la vostra. I a parlar-ne.

Edicions locals