Santa Agnès de Malanyanes –Fotografia d’un somni, en prosa poètica–

Camino pel bosc de l’Iris. Camino gris i amb cara de grotesc empleat de notaria, molt a prop del cotó fluix misteriós de les magnífiques i catòliques processionàries. Camino trencant l’ensordidor silenci dels arbres i el xiscle de porcellana del vent, camino damunt les agulles hipodèrmiques dels pins i enlluernat per l’elèctrica llum del Déu Hèlios. Camino i escric amb la ploma d’un cadàver de faisà assassinat i la tinta de tots els verds que em netejaren la infància.

Més enllà, l’adolescència dorm sota pedres eternes, devorada per escorpins autistes i sargantanes de cues mutilades, avui, totes les nits màgiques i fumades i aquell suc de síndria tan nostre, es podreixen a les cunetes de carreteres comarcals plenes de fantasmes i de vampirs ensangonats. Sí, per molt que ho lamenti, ahir dissabte mai més serà demà.

El sol, sempre sol, s’entrebanca entre alzines, el vent del Montseny arriba ple de mosquits, de llàgrimes i d’un aroma estrany de fum metàl·lic, de resina i de fems. Tot es vesteix d’una llum densa, d’un carabassa inversemblant, gairebé artificial. Aranyes peludes em cusen la boca i recargolats cargols, més ràpids que el temps, em tatuen haikus amb bava platejada i molt a prop de la jugular.

Enyoro la llunyana època de l’esquirol, de la geneta o del llangardaix que, molt a prop de la taula de granit, fugia de la serp enfilant-se pel tronc d’un pi antic. En un instant, amb les mans plenes de llops un branquilló de fonoll entre els llavis, m'adono que ja he fet tard per morir jove i m’espolso els cabells de nius d’ocell, de dimonis, de bruixes, de llunes plenes, de llunes buides, i d’elefants de pedra, esperant desesperat la casa cubana de la bombeta verda.

Digues a casa que tanquin la calefacció i no m’esperin desperts, de matinada i quan el bosc es descordi la brusa, hauré de regar el ginkgo, eixugar la rosada i gravar el silenci dels arbres per incorporar-lo a la banda sonora dels meus somnis. Després, apagaré algunes cuques de llum i recolliré tota la pinassa del món.

Camino, camino i em crec l’implacable defensor d’un espai de terra viva i és que aquí, ni urbanitzacions, ni polígons industrials, ni camps de golf, ni botigues d’infames virreis de la moda multinacional, ni els genets dels monstres de ferro, ni els assassins de vides... aquí ningú no ha pogut devorar els esbarzers i les esparregueres que ens flagel·laren els turmells en aquell temps quan encara creiem en Déus, durant uns anys miserables en què vam ser immensament feliços.

Visca el bosc, només el bosc.

Edicions locals