Si avui escric de nou sobre aquesta vila que alguns tant estimem i torno a repetir que és lletja, no crec que ningú encara s’emprenyi ni que comuniqui res que no sabéssiu.

Com que arquitectònicament és molt difícil d’arreglar i seria lleig i faria por, i faria mal i soroll utilitzar dinamita sense permís de l’administració, hauríem de buscar solucions més treballades i menys expeditives. Es tracta d’aconseguir una ciutat més original, més bella, i fer-ho amb celeritat, abans que deixem per sempre més la superfície d’aquest territori i passem a formar part del Granollers profund i fosc de marbre, totxana i xiprer.

Heu pensat en els arbres, en les flors, en els colors de les façanes, en les pintures que poden vestir les parets de la vila? Heu pensat en el nom de places i de carrers, heu pensat a batejar les rotondes?

Darrerament, per decisió de no sé qui, però amb la responsabilitat de sí que sabem qui, s’han deixat morir de set i s’han tallat oliveres, plataners, moreres, til·lers. En benefici de no sé ben bé qui i amb justificacions difícils d’entendre o de creure, ens pinten el cervell de color verd, ens parlen de sostenibilitat i de lluita contra el canvi climàtic mentre això continua sent un desert amb una brisa cancerígena. Volem més flors, sí, però també i per damunt de tot, volem més arbres.

I el color? No ens agradaria molt més una ciutat on el ciment fos de colors llampants, sempre amb el consell d’experts en bon gust, però que obrís l’actual paleta de colors que ara és el nostre maleït i mediocre filtre. Una casa blava, una casa vermella, una casa rosa i prohibir, sí, he dit prohibir, els aparadors plens d’enganxines d’ofertes que tant mal fan a la vista i no deixar que els noms comercials de les botigues violin la pedra antiga de les poques façanes interessants que ens queden (fixeu-vos en el número 4 del carrer de Santa Esperança o amb el desastre de l’arc de pedra del número 11 de la plaça de la Porxada).

I, per què no? Obres d’art com el drac del Mirallet, com la torra dels Xics del carrer de Santa Apol·lònia, com la del carrer de la Muralla, com les del Museu a l’aire lliure dels murs de la Riera. Tenim prou artistes a la ciutat per demanar-los i pagar-los un vestit de colors que amagui el gris-mediocre i acoloreixi carrers i places.

I, per què no? Potser estaria bé canviar noms de carrers i de places, poc ens importa, per exemple, noms com Tetuan, Princesa, el dels Enginyers o el de l’Argentina, Veneçuela, Equador... M'agradaria un carrer Vinaixa, un carrer del Rapsode del Vallès, un Museu Cumella, un carrer Blau i un carrer Blanc, un carrer d’en Vicenç Vacca, d’en Viaplana, la rotonda d’en Saperas o la passera de l’Anna Maria Palé. I que la plaça de can Sínia sigui la de can Sínia, la dels Porcs sigui la dels Porcs i que Joan Prim i Anselm Clavé, encara que no passin vehicles, s’anomeni la Carretera, com tota la vida, i el carrer aquell tan llarg i ample sigui el del ferrocarril, d’aquell ferrocarril de vapor que s’aturava allà on ara hi ha l’edifici gairebé fastigós dels antics jutjats.

Un dia, fa molts anys i mentre convivia entre militars feixistes i borratxos al barri de Carabanchel Bajo, barri perifèric de la villa de Madrid, vaig llegir el següent en un reportatge sobre Atenes del dominical del diari El País: Atenas es como Granollers però con el Partenón. I em va emprenyar, qui era aquell fill de puta per inventar aquella maleïda comparació?

Ja va sent hora de què a tots a qui realment ens importa la nostra ciutat, que tampoc som tants, exigim que els seus responsables despertin, que inventin, que es mullin, que es llencin, que penquin. Mai serem aquella polis grega, però ja és temps de començar a construir el nostre particular Partenó que ompli de vida i colors aquesta pobra, bruta i trista vil·la de Semproniana.