Dimecres dia 19 vaig sortir del despatx més escopetejat que de costum. Arribava al Museu puntual, poc abans que en Ricard Caussa, president de l’Associació Cultural, iniciés el seu discurs sobre els 75 anys de l’entitat.

A mi, em van proposar ser membre de la Junta quan en Quico Sala va marxar, el president, la força i un dels motors potents de l’entitat, era l’inoblidable Rafa González. I jo em vaig trobar allà entre cineastes, artistes, gestors culturals, músics, historiadors… gent que escampava una de les coses més importants que ens queda, la cultura.

Recordo que més d’un va dir-me: –Saps on et fiques? Són la gent de la cultureta, un dels nuclis durs del partit socialista de Granollers. Allà i durant aquells anys vam fer coses de les quals sempre em sentiré orgullós, recordo aquella revista de Fe de Rates, els recitals dels Poetes de Granollers, les quatre inoblidables exposicions de Granolleig. Recordo les reunions nocturnes a casa de la mare Teresa del carrer de Corró, amb música, coca (de pinyons) i cava, mentre l’art d’en Benito i en Viaplana ens observava des de les parets. Allà imaginàvem i inventàvem el futur cultural que volíem per a la nostra ciutat i parlàvem de cinema, de literatura, de pintura, de música, de teatre, de política i, de tant en tant, criticàvem amb ganes de criticar, qualsevol cosa de la ciutat, sempre amb l’esperança de millorar-la.

Inoblidables reunions nocturnes amb la força d’en Rafa, la sapiència d’en Jordi Pardo o en Garriga, les imatges poètiques d’en Lambert, el cinema d’en Bauxell i la Jordina, la paraula precisa i tranquil·la de l’Antonio, les onades despistades de la genial Marta, la visió d’en Joan Sánchez, l’imprescindible calma i paciència d’en Ricard i la amfitriona, la Teresa, amiga generosa i coordinadora del món mundial, la seva agenda era un tresor, patrimoni cultural comarcal. Teresa, t’estimo, el què has fet per la cultura d’aquesta ciutat, d’aquesta comarca, és colossal i per molt que vulguis i ho diguis, mai et jubilaràs. Els que ens jubilem som tots aquells a qui no ens agrada la feina que fem.

Dimecres, en Ricard, a diferència del què jo pensava, ens va oferir un discurs amè, ple de records, de gent, d’actes, un discurs que m’arribà i va deixar-me amb la característica cara d’imbècil que em queda quan alguna cosa em pessiga per dins.

Després, en Jaume Dantí ens va fer celebrar, tanmateix, els 50 anys del Centre d’Estudis i em va venir a la memòria les ponències del meu avi o de la meva tieta l’any 53, la del meu pare l’any 54 o la del meu tiet l’any 61 i, la sala d’actes del Museu plena com a reconeixement del què han fet aquestes entitats per la cultura. Potser sí que hi eren els de sempre, gent que prefereix un llibre a un automòbil, una música a un soroll, un bosc a un camp de golf o a un circuit de carreres, una posta de sol a qualsevol programa de Telecinco, un poema al discurs buit d’un polític, un bastó de fusta d’avellaner a un kalashnikov, un teatre a un camp de futbol...

I n’estic molt agraït a tota aquesta gent, però això no té massa importància, el que realment importa és l’agraïment de tota una ciutat a una Associació i a un Centre d’Estudis que durant tots aquests anys (hòstia com passa el temps) l’ha vestit de cultura i ens ha fet la vida molt més amena i a nosaltres una mica més savis que, també cal dir-ho, ja ens convenia.