Jo, després de tants anys donant la cara i alguna cosa més a la contraportada del Nou i a causa d’un parell de converses amb el director del setmanari abans esmentat, vaig canviar de vorera per començar a escriure un article setmanal a la Revista del Vallés.

La Revista del Vallés, abans anomenada Estilo, era un setmanari d’idioma espanyol, d’arrels antigues i falangistes, amb una quantitat de lectors sorprenent i que, cal dir-ho tot, no rebia cap subvenció pública (potser anys enrere ja ho havia rebut tot). En aquell regnat de l’entranyable faraó Mayoral, en aquella República del Congost, comprar el Vallés era una tradició molt arrelada, com la missa de vuit a Sant Esteve, com l’aperitiu a l’Europa, com el pastís de can Puigdomènech o els pentinats d’en Pepe Nieto abans que la seva perruqueria es convertís en un aparador indiscret.

En aquell setmanari del Vallés vaig escriure-hi el què em va venir de gust, lliure i en català i mai me n’he penedit. Ningú va dir-me què podia o què no podia escriure, bé, potser amb una única excepció, va ser al principi quan cèlebre director va demanar-me com a favor que no fos massa dur amb la seva religió catòlica, apostòlica i romana. I no en vaig fer cas, ja coneixeu “mi torpe aliño indumentario” i la meva pertinença al club de fans del Dimoni.

Sé que l’interès d’alguns dels que dirigien la Revista en què jo escrivia era, bàsicament, perquè els hi calia obrir-se, necessitaven paraules fresques i més català, com a contraposició en aquell llenguatge de l’Espanya profunda, rància, d'Isabel y Fernando, d’empleat de notaria, de funcionaris del jutjat i de correus de segles passats.

I, com us deia, m’hi vaig embolicar, potser perquè, com he fet sempre, no acostumo a pensar les decisions que tenen certa importància. I ho vaig passar bé, els meus articles i entrevistes els van llegir un tipus de gent que mai m’haurien llegit al Nou, i aquest era el meu objectiu. Va ser una època curiosa, divertida i plena d’anècdotes, recordo que un article que finalitzava amb un ”viva Bildu” va ser motiu de malestar en el consell d’administració de la Revista i se’ls hi va escapar algun adjectiu contra la meva persona que va suposar una nova empenta per continuar. També un dia i al despatx, un conegut empresari de la ciutat va dir-me que em llegia i no li agradava gens el què deia, aleshores li vaig contestar que si els meus articles li agradessin, hauria de canviar la meva manera d’escriure i és que alguna crítica, segons de qui ve, dona força per continuar. Durant l’època al Nou i després d’un article irònic sobre una botiga d’armes força xunga, vaig rebre una amenaça de mort d’algun de covard que em van fer pujar l’autoestima. Qui vol mullar-se pot acabar xop, però a mi, que collons!, m'agrada la pluja, la turmenta, els llamps i els trons, sovint penso que hauria de ser a Kíev amb una llibreta d’espiral i no al carrer Girona de Granollers preparant un pressupost sobre l’ampliació de capital de Mira que Rico Soy, SL.

Encara que no té massa importància, avui he volgut comentar algunes confessions del passat perquè m’han tornat a insinuar que la meva fugida del Nou va ser una qüestió econòmica i això emprenya, emprenya quan la mentida ve esquitxada de mala llet.

És vulgar, fins i tot ordinari parlar de diners en el primer article de l’any, però cal dir que com a col·laborador del Nou cobrava una misèria i del Vallés poc més que una misèria, fins que les coses van anar malament i ja no vaig cobrar res, absolutament res, mai més. Que difícil és guanyar-se la vida amb música, amb lletres, amb colors... creant, i de quina manera tan fàcil es guanyen diners en segons quines professions que conec prou bé; hi ha pocavergonyes que fa molt de temps van perdre la consciència entre catifes perses, parquets flotants i cotxes luxosos.

Ara i aquí, al SomGranollers, mai he cobrat res, ni per articles ni per entrevistes, però amb aquesta gent m’hi sento bé, pobre però, què collons!, més a gust que mai.