Fa una tarda buida i espessa com gairebé totes les tardes de diumenge, ha passat l’epifania i els peixos ja no beuen allà al riu, tampoc la Verge es pentina i els granollerins despullen avets i balcons de colors, pastorets i purpurina.

Entro de baixada i sense fre, és el moment en què t’envaeix la depressió en pensar tot el que vindrà demà dilluns i en comptes de posar-me a mirar els fills de Netflix o el partit de l’Atlético de Madrid i el Barça, em tanco a l’habitació entre llibres i objectes curiosos per escoltar el Rèquiem de Fauré, alguna d’Antònia Font, de Battiato, de Silvio o de Nacho Vegas. Entre la música i les lletres, miro amunt i poc després d’adonar-me, com aquell, que al sostre li falta una capa de pintura, em pregunto el que sempre i al llarg dels segles s’han preguntat milions d’animals com nosaltres sense trobar respostes satisfactòries. Si bé cal dir que s’han inventat històries força ben lligades per allunyar la por a la mort, llegendes que ho justifiquen tot, absolutament tot i ens les repeteixen cada cap de setmana entre columnes d’ombres fumades i vitralls magnífics d’una calidesa explosiva i un aroma adolescent de Setmana Santa i Hostal de Cadaqués. Que belles serien les esglésies, les catedrals, els temples, les pagodes, els monestirs, les mesquites... sense els clubs de fans de Jesucrist, de Mahoma, de Moisès, de Jehovà, de Buda o de Krishna. Que autèntic hauria estat tot al llarg de la història si no hi hagués ningú que ens assenyalés el camí. Us imagineu la quantitat de creients que han perdut espais de felicitat perquè en nom d’un Déu qualsevol, se'ls hi va prohibir fer alguna cosa? I encara avui, curiosament, rabiosament, hi ha xarxes i papers plens d’apòstols, de profetes, de bruixots, de pastors, d’ovelles submises i de “bendiciones” de tot tipus.

I en aparcar llibres sagrats i teòlegs saberuts, un creu que som aquí per casualitat i en qualsevol moment, també per casualitat, podem deixar de ser-hi. Aleshores t’agafes amb força a la família, als amors i als amics d’ara i d’abans, també al gos i al gat, aquell gat... i continues observant el sostre amb la boca oberta i els ulls humits. Que curiós viure la vida, aquesta única vida amb vosaltres i en aquest racó minúscul i enfangat, empassant-nos misèries, esperant una revolució i jugant i cantant i rient i follant... aleshores i sovint sense avisar, ens atrapa el desesperant i omnipotent misteri i tot s’omple de pell freda, roses negres i d’ulls plens d’aigua de mar.

Per què collons quan l’última de les meves cèl·lules deixin de ser, l’acàcia del davant de casa o els xiprers del cementiri continuaran creixent, embolicats en aquesta diversitat biològica? Per què?

Sort n’hi ha que el Barça guanya l’Atlético. Diuen.