Dies enrere llegint un article de Naira Galarraga a El País, em va sorprendre trobar la paraula nèmesi. Parlava de la situació al Brasil en el moment que els bolsonaristes van assaltar la seu dels Tres Poders democràtics. Galarraga deia “Para no dar el relevo a su némesis Lula”, és a dir: per no donar el testimoni al seu enemic mortal, al seu més acèrrim enemic. En aquest sentit, nèmesi s’utilitza per indicar que una persona és enemiga acèrrima.

Durant dies no he parat de donar voltes a l’article, a la frase i al seu significat. Repensant-la, em tornava a sorprendre de com en poden ser de diferents els marcs emocionals de cadascú segons les paraules que configuren el seu univers lingüístic, la seva cosmovisió i alhora com es poden alterar per una paraula. Una sola paraula pot fer de clau d’accés a una zona mental/emocional per la qual hom potser no transita habitualment.

De cop, la paraula em remetia a la mitologia grega. Nèmesi, deessa coneguda també amb el nom de Ramnusia, tenia un santuari prop de Ramnunt i és la personificació de la justícia distributiva, que castiga tot allò que ultrapassa la justa mesura. Deessa de la indignació justa, de la venjança i de l’equilibri en el repartiment de càstigs, de manera que actua com una força superior que restableix l’ordre i la fortuna. Nèmesi és una força divina anterior als déus de l’Olimp i diuen que castigava aquells que no obeïen, en especial els fills que no obeïen els pares, però també castigava aquells que havien estat excessivament premiats per la fortuna i això que era la deessa capaç de mesurar la felicitat. Sembla que, amb el temps, es va tornar envejosa i venjativa.

La paraula em va portar, també, a recuperar la novel·la Némesis de Philip Roth, un magnífic relat sobre les decisions que prenem a la vida, les circumstàncies en què es desenvolupa la nostra existència i fins a quin punt restem impotents davant d’elles i com ens domina el context, la natura i els altres. El protagonista de Némesis, Bucky Cantor, un jove de vint-i-pocs decebut perquè no ha pogut anar a la guerra per ser curt de vista, fa de monitor en una mena de colònies. De cop comença una epidèmia de poliomielitis, que fa estralls ràpidament entre els seus deixebles. Bucky passa per la por, el pànic, la ràbia, el desconcert, el desassossec, el dolor i la pèrdua. Quan Némesis es va publicar aquí, crec que l’any 2010, en Joan-Carles Mèlich en una conversa del grup d’Ètica i Educació de l’ICE de la UAB en què intentàvem trobar el desllorigador per distingir ètica de moral, ens feu notar un passatge que pot passar desapercebut a moltes mirades. En Bucky Cantor és testimoni d’uns fets cruels i ell mateix se’ns presenta com un noi capaç de donar allò que a molts ens costa tant d’oferir: temps i presència. Davant la possibilitat que té en Bucky de fugir de l’escenari on s’ha produït l’epidèmia i en el que córrer perill d’emmalaltir, decideix mantenir-se al costat dels nois i noies per fer-los companyia. La seva promesa l’insta a marxar i, en una trucada, la noia li diu que de totes maneres ell no pot fer-hi res, aleshores en Bucky li respon “l’important no és el que hi puc fer, l’important és ser-hi”.

Fa ben poc, he llegit diversos informes en els quals s’alerta de la progressiva presència al carrer de grups d’adolescents o joves que queden per barallar-se i algú grava l’esdeveniment que després circula per xarxes com una heroïcitat. Les forces de seguretat d’algunes comunitats autònomes, per exemple Euskadi i Catalunya, busquen maneres d’aturar l’ús d’armes blanques en baralles associades a l’oci nocturn. Mentre escric (12.2.2023) salta la notícia que un home ha estat assassinat a trets a Badia del Vallès i en ple dia.

Cap on anem? Pot ser el que passa és que, des de ben menuts, se’ns inculca l’animadversió cap algú altre, sigui persona o col·lectiu. És com si naixéssim programats per barallar-nos i poc predisposats a conviure en pau. La manera com vivim moltes relacions s’assembla massa a la Nèmesi grega, que en el seu afany d’equilibrar les coses es va convertir en una justiciera sense miraments, envejosa i venjativa i així anem fabricant enemics acèrrims.

Vivim en la confrontació, en un bipolarisme emocional i de pensament que ens fa més mal que bé a tots plegats. Sembla que no sapiguem viure sense confrontació, sense tenir enemics acèrrims i és com si la vida només tingués sentit quan tenim algú a qui odiar o amb qui barallar-nos. Ens disposem agressivament al dissens i ens sembla que perdem identitat si som capaços de consensuar. Així la cartera d’enemics cada vegada és més gran. I el que és més trist és que experimentem satisfacció i plaer si es castiga algú, per poc que s’ho mereixi.

Estem més disposats a denunciar i castigar l’altre que a provar de viure honradament i traçant camins de convivència. No som capaços de veure les oportunitats que sol haver-hi en tot conflicte. Com pot ser que no pensem que construir enemics acèrrims no ens salvarà? Venjar-nos pel que ens hagin pogut fer els altres no ens donarà ni serenor ni satisfacció ni felicitat. Es miri on es miri, hom es topa amb petites i grans violències i, en lloc de replantejar l’educació que proporcionem a infants i joves i d’analitzar què passa i què és el que no fem bé ens entretenim a dotar-nos de protocols, de codis deontològics, de càstigs i de penes que van saturant i falsejant tota relació de convivència i que ni tan sols serveixen per contenir les violències més menudes.

Temo l’aire que haurem de respirar ara que s’acosten eleccions! No s’obren campanyes electorals, s’obren campanyes de fabricació d’enemics acèrrims. I si provéssim de fugir de tota nèmesi, de tota revenja, centrant-nos en aquest ser-hi? Ser-hi per ser-hi, com en Bucky Cantor. Ser-hi encara que hi puguem fer poc o no res, ser-hi perquè els altres sentin la nostra companyia i comprensió i no el nostre odi.