Hi ha obres que acaben, hi ha arbres que es planten, hi ha flors que floreixen i és que si camineu la vila amunt i avall us adonareu que s’acosta l’època d’eleccions municipals. Temps en què independentistes catalans i independentistes espanyols recorren carrers, places i cases amb la seva simpatia treballada i l’esperança d’haver-te convençut i els triïs per a governar durant els propers quatre anys aquesta miserable i estimada República de les Granotes i els Ratpenats.

I enraonen i parlen i comuniquen i declamen i expliquen i xerren i ens conviden a votar, n’estic segur que ara els monstres violents ens deixaran. I escoltarem discursos redactats pels seus millors estrategues, amb un llenguatge impactant i que connecta però, en el fons, farcit de crema catalana caducada o de cocido madrileño florit.

I diuen que pels propers quatre anys han creat un full de ruta que uneix el silenci de les cols de Palou amb la gasolina i la simfonia del circuit de Montmeló (que és d’on és) i de Barcelona (que és qui paga). Que cal sumar esforços perquè les mongetes s’enganxin entre la terra remoguda per la força dels senglars que baixen dels boscos embruixats de la Garriga i el Figaró. Que aconseguiran una diversitat democràtica que farà de frontissa entre els nouvinguts, siguin d’on siguin, i tota aquella colla de granollerins ep! i de granollerines de pota negra, sí, (ara ric) els del Granollers de tota la vida (GTV).

Que cal unir el tall de meló de la lluna de finals de maig que s’alça pel damunt del Ramassar, amb els pollancres leucèmics i asmàtics de la Riera i els fantasmes de les oliveres de l’est assassinades per rotondes absurdes, molt a prop de l’Hospital que ens va veure néixer i ens veurà també, morir. Cal defensar amb tota la mala llet que ens queda, la desjudicialització dels brots dels estimats ginkgos que veuen passar la mort des de les cicatrius d’asfalt que ens envolten.

S’ha d’organitzar una revolució per a l’amnistia de les cuques de llum i els eriçons, un moviment que ompli de clavells la violenta defensa de la unitat de les postes de sol pels escarabats amb barret de xarol. Hem de sortir al carrer, com més millor, pixar-nos als semàfors en vermell i reivindicar un projecte transversal amb un únic objectiu: Fer l’amor amb tothom, fins i tot amb els mobles d’Ikea.

Hem d’organitzar un micromecenatge per a finançar la compra d’un Scalextric al nefast polític de la Roca i que jugui i que jugui i deixi tranquil·la la terra, collons! Demanar explicacions pels misteriosos assassinats de plàtans, moreres i til·lers; per la baixa natalitat dels pins de la perifèria; per l’okupació pels àngels blancs de l’arbre dels esperits. Ens cal una postura valenta i solidària en la defensa dels ànecs de coll verd i les llúdrigues en la seva lluita contra la sequera cultural de les darreres dècades.

Reivindicar un Museu ple de taules i retaules de marbre amb gots plens d’absenta i de paraules i de cafès blaus. Que despertin els milers de coloms amputats pels fils il·lustres i indecents que s'enfilen per les façanes de les nostres vergonyes. Que cada nit hi hagi revetlla a Roca-Umbert i foc i estrelles i llums i malabars... amb el fil musical de la Coral dels fantasmes de les granotes de la vella Semproniana.

Hi ha savis que diuen que en aquesta vila les eleccions no les guanya un partit, ja fa anys que les perd l’oposició molt abans que l’engranatge comenci a moure’s per intentar guanyar-les.