M’arriben veus que el S.I.G. (Servei d’Intel·ligència de Granollers, similar al que és el Mossad israelià, l’MI-6 britànic o la
C.I.A. nord-americana però en versió més semblant a la T.I.A. del Mortadelo i Filemón), va boig per saber si ja ha arribat a les
redaccions de la premsa local un nou article meu parlant dels darrers esdeveniments polítics a la ciutat. La veritat és que no pensava escriure sobre res ni ningú. Dies de massa feina i poca gent a fer-la. El que em sap greu és que el S.I.G. (que té antenes a totes les terrades de Granollers i comarca) mai s’equivoca i no seré jo ara qui portarà a la seva gent a la cua de l’atur (ganes no me’n falten!) per la mandra d’escriure quatre ratlles.

El primer problema, sorprès encara per una importància literària com a cronista que no crec merèixer, és pensar sobre què puc
escriure per no decebre ni als possibles lectors ni als Pegasus de pa sucat amb oli, de guàrdia a la Porxada. Suposo que s’espera que escrigui sobre política local, com sempre faig, i sobre com van les coses per Granollers. Puc escriure sobre el darrer Ple? Massa avorrit quan l'única nota sorprenent va ser sentir al portaveu d’una majoria absoluta del PSOE menyspreant als més de 1400 granollerins que varen signar per fer més participatiu el procés de selecció d’una concessió tan important com la de la distribució de l’aigua al nostre municipi, qualificant-los de minoria, molt minoria. Tampoc hagués servit de res comentar en aquell moment que gairebé aquesta és la xifra exacta que ens va permetre al nostre grup municipal convertir-nos amb el temps en l'única oposició real i efectiva a la seva gran (molt gran) majoria. Orgullosos n’estem i creixent.

Sobre la precampanya? Massa pesat, tenint en compte que n’acabarem tots ben farts de sentir dir i prometre tot el que en els propers quatre anys faran per Granollers a tots aquells que durant vint ho podien fer i no han fet res. També és cert que els pastors de ramats que són els partits tradicionals, al veure’s orfes de majoral, s’han espavilat a intentar fer creure a tantes ovelles com els sigui possible que qualsevol d’ells pot ocupar aquest lloc.

Sobre llistes electorals? Poc innovador. Tot i que sembla que si et fas el ronso quan et proposen anar a una en concret, inclús et fan arribar un vídeo missatge del mateix MHP Puigdemont lloant les teves virtuts i demanant-te que li facis el favor personal d’acceptar. Deuen anar curts de compromís o d’afiliats però, qui es pot negar a tan gran petició? Les formes són certament originals, però el meu avi sempre deia, i si no ho deia ho hauria d’haver dit, que “la falsa adulació és l’arma dels hipòcrites i l’aliment dels mediocres”. I me’n guardaré prou de dir-li “hipòcrita” al que considero el meu MHP a l’exili, però faria bé d’aclarir si encara milita en algun partit (d’uns quants) o presideix el Consell per la República (de tots). Per començar a aclarir-nos d’una vegada, més que res.

També podria parlar de feminisme, en una setmana en què tots i totes hem sortit a defensar i reclamar drets, igualtat i tolerància zero amb les agressions per les nostres germanes, mares, àvies, filles o senzillament companyes. Quan els crits a favor de tot això veig que queden apagats per proclames i manifestos demagògics de tots els partits que tenen o han tingut, i consentit, a les seves files personatges com Gordillos, Salvadós, Boschs o Arrufats (el millor de cada casa) i els han tapat amb excuses dignes del “qui es pixa al llit i diu que sua”, em venen ganes de marxar en silenci avergonyit amb la meva cueta, de mascle, entre cames. Potser amb algú sí que funcionarà això de presentar com a cap de llista una dona (nosaltres també ho vam fer, però perquè va ser escollida en unes primàries obertes a tothom i per sàvia decisió dels nostres electors, que són tots/es els granollerins/es), amagar les sigles en campanya i fer veure que tot s’hi val per ampliar una base cada vegada més
autonomista i menys catalana. Amb mi, segur que no. Digue’m il·lús, però per mi el feminisme és una cosa molt més seriosa i
compromesa que tot això. Ja està: parlaré sobre la por que ens ha de fer que l’extrema dreta entri al nostre consistori i que per això tot aquell que n’estigui ja fins als collons dels partits i polítics actuals es posi una pinça al nas i vagi a exercir l’anomenat i sempre efectiu “vot útil”. Dit d’una altra forma: tornar a votar els mateixos partits que ens ha portat fins aquí perquè els mateixos facin el mateix i ens tornin a enganyar de la mateixa manera. Una roda eterna, però profitosa per alguns que aconsegueixen viure com un rei, o sigui molt bé, treballant com un rei, o sigui gens. Al feixisme se l’ha de combatre sempre i arreu.

Però si pot ser de manera intel·ligent, que vist el nivell que gasta tampoc costa gaire. Com tampoc és massa intel·ligent dir que el combats i et sents molt valent anant a provocar-lo amb xiulades i escridassades, quan el que fas és donar portades de diaris i
informatius a un acte, que sense això hagués passat absolutament desapercebut pels ciutadans. Si alimentes una fera, la fera creix. Si l’aïlles, es mor de gana o d’avorriment. Però és mort. I si de veritat volem canviar el món, primer hem de canviar, arriscar-nos i fer coses diferents cadascú de nosaltres, individualment.

Mentre escric tot això, m’adono que encara no he trobat sobre què escriure. Em volta pel cap que hi havia un parell de temes
importants que mereixien una reflexió. […] He decidit escriure sobre això mateix: la memòria. Ja vaig acabar un article pels volts de Nadal, en el que demanava als Reis Mags de l’Orient memòria per a tots els/les granollerins/es. Com es veu que vaig ser bon minyó a mi me’n van portar un sac, de memòria, i ara m’agradaria compartir-la amb vosaltres. Deia sovint el meu avi (no em cansaré mai de citar-lo) que “sempre s’ha de dir la veritat perquè, senzillament, és el més fàcil de recordar”. També hi ha qui diu que “la memòria és com un mal amic: quan més falta et fa, més et falla”. A veure si puc aconseguir lligar en aquest article, “memòria” i “amics”. Per intentar-ho, permeteu-me fer-ho en forma de cronologia.

Juny de 2015 - Després de fer i desfer durant anys i panys a Catalunya, el partit/coalició CiU implosiona d’una fartanera de poder i barrabassades, fent trontollar els fonaments dels seus Palaus i es dissolt definitivament. Cert és que només amb un “3%” dels disbarats, i alguns encerts, que van arribar a fer en molts anys de govern, a qualsevol país europeu i democràtic no haguessin durat ni un any. Però aquí es veu que tot s’hi val si, a més, les urnes t’atorguen majories absolutes que ho justifiquen tot. Aquell mateix any, molts dels virreis d’aquella repudiada CiU, i davant de la nefasta visió de veure’s a la cua de l’atur, decideixen crear partits “satèl·lits” per a salvar mobles i diners. Així neixen Junts, Demòcrates, Solidaritat, PdCat…

Octubre de 2017 – Centenars de milers de catalans exerceixen el seu dret a vot i decideixen independitzar-se unilateralment d’una Espanya que intenta apagar el foc repartint garrotades a tort i a dret. Aquell mateix mes, el MHP Carles Puigdemont proclama la Declaració d’Independència, la constitució de la República Catalana i la suspèn temporalment en pocs segons, per desgràcia dels catalans, per obrir un període de “diàleg” amb l’estat espanyol que ja sabíem tots, menys el MHP de Junts, com acabaria abans de començar a dir ni una paraula.

Març de 2018 – Jordi Graupera presenta la seva proposta política al Teatre Victòria amb una conferència que enganxa als desencisats i orfes d’una opció política que els il·lusioni i els faci tornar a creure en que l’impossible és possible: una nova manera de fer allunyada dels partís tradicionals, amb una societat civil empoderada i que es posa a les regnes del seu destí com a poble i com a nació. Neix el moviment Primàries, amb el suport inicial de l’ANC. Algun partit tradicional com Demòcrates, veu en aquell moviment la oportunitat de treure el cap, deixar de ser residual i s’hi enganxa com una paparra, oferint molt en teoria i donant molt poc en la realitat.

Febrer de 2019 – Es convoquen eleccions primàries a Granollers. Llistes obertes i tothom qui vulgui, major d’edat, pot votar. Vuit candidats, tots “independents” a la nostra ciutat. Menys dos que, fora del perímetre de la ciutat, són de Demòcrates. Queden quart i vuitè, essent la cap de llista, i per tant la més votada, la Mònica Ribell.

Maig de 2019 – Eleccions municipals. La candidatura de Granollers per la Independència-Primàries Catalunya obté un regidor i es converteix en la candidatura de Primàries Catalunya, en una ciutat de més de 50.000 habitants, amb més vots i percentatge de votants.

Durant el període de 2019 fins l’actualitat el grup municipal treballa intensament sota dues premisses essencials: que la independència real pot començar des dels municipis i que un Granollers millor és possible. Acabem convertint-nos en l’única oposició d’una majoria absoluta que, com Àtila, “no deixa créixer el verd per allà on passa” (i això no és en sentit metafòric!), mentre aprenem un munt sobre l’Ajuntament i el seu funcionament. Tot i ser un grup compacte, malgrat ser molt diferent la gent que l’integra, patim sovint el menyspreu de la resta de forces polítiques i ens hem de sentir a dir que “lo nostre ha estat flor d’un dia”, “no sabeu el mal que esteu fent a l’independentisme”, “esteu dispersant el vot útil (el dels partits convencionals)”; “no cal que us torneu a presentar”, “dediqueu-vos a les vostres feines”, “deixeu la política pels que en saben”…

Octubre de 2022 – Ens vam proposar que l’independentisme granollerí tornés a votar un 1-O per escollir la llista que voldria que el representés a l’Ajuntament. Set candidats. Joan Ricart resulta escollit cap de llista i els dos “independents” de Demòcrates tornen a quedar quart i últim. Però hi ha una cosa en la que ningú en quatre anys havia pensat: que en el seu moment, Demòcrates es va fer a mans els drets electorals de la coalició amb que Granollers per la Independència – Primàries Catalunya es va presentar a les darreres eleccions municipals. En principi, cap problema. En una trobada, Granollers per la Independència te el compromís i la paraula dels cervells grisos de Demòcrates de que ens podem tornar a presentar sota la mateixa coalició i conservar així uns drets electorals que ens havíem guanyar a pols i nosaltres solets.

Gener de 2023 – Algú del S.I.G. (recordeu, Serveis d’Intel·ligència de Granollers), avisa a JuntsXGranollers que, al presentar-se el PdCat a la ciutat (plaça molt llaminera ara sense el Sr. Mayoral), els perillen els seus drets electorals, ja que aquests pertanyen al PdCat.

Febrer de 2023 – JuntsxGranollers li proposa a Granollers per la Independència presentar-nos en coalició, sota el pretext d’aprofitar el moment. Després d’un debat força interessant entre nosaltres, en el que hi havia present Demòcrates Granollers, el grup decideix proposar una nova trobada entre els caps de llista de Junts, ER i la CUP per intentar per mil·lèsima vegada presentar-nos en coalició, com a una única candidatura independentista a Granollers. Aquesta proposta d’unitat, buscada per nosaltres des fa quatre anys, no supera ni els entremesos. S’acaba el sopar com havia començat: els granollerins a les municipals podran tornar optar per opcions autonomistes tradicionals, esclaves de la vella política, o per una opció convençudament independentista i formada íntegrament per societat civil (amb l’excepció de dues persones de Demòcrates,
amb ànsies de sortir a qualsevol foto).

Març de 2023 – Moments abans d’una reunió setmanal, el nostre grup s’assabenta que JuntsxGranollers i Demòcrates Granollers acaben de fer una roda de premsa en la que fan pública la notícia d’un acord de coalició entre les dues formacions. Amb aquesta roda de premsa, de la que no en sabíem res, s’esfuma potser la possibilitat de presentar-nos a les properes eleccions municipals: Junts arreplega uns drets electorals que no són seus i nosaltres perdem els nostres. Tàctiques de vella política (pactes a porta tancada que intenten “guanyar en un despatx el que no han sabut o pogut guanyar sobre el terreny de joc”) i que, si no fóssim “xais en un mon de llops”, hauríem d’haver previst. Però potser això és el que realment atrau del nostre projecte i ens fa diferents.

Ara i aquí – Superat el disgust inicial (una mala jugada, planejada amb nocturnitat i traïdoria per gent amb qui has compartit moltes hores de debat i feina malgrat discrepar políticament en moltes coses, sempre fa de mal pair), el nostre grup segueix endavant i en plena forma. Més fort, amb més empenta, més voluntaris i més cohesionat que mai; amb la sensació d’haver-nos tret de sobre certa rasclum, que mai ens havia agradat. Sempre hem dit que a Primàries tothom hi és necessari, però ningú és imprescindible. No dubteu que ens tornarem a presentar, tot i que ara, només acceptem que ens identifiquin dues etiquetes: independentistes i granollerins/es (l’ordre no és important). Que ens parlin, o llegim als mitjans, sobre “mans esteses”, “unitats estratègiques” o de “recosir” (no es pot anar estripant tot el que mou per interessos econòmics, ànsies de poder, egocentrismes i/o “cadires”, i proposar recosir després) ens sonarà, una vegada més, a hipocresia barata i barroera. Com barroer és intentar fer creure que la suma de dos perdedors, fa un guanyador. Inevitablement, continua sumant un doble perdedor. Tampoc uns drets electorals ens faran perdre el son i allunyar-nos de l’idea de que, sense lligams amb els partits
tradicionals, amb perseverança, humilitat, honestedat, dignitat i compromís, és possible canviar el nostre entorn. I que sense un equip formidable de gent al nostre costat, a la que no podem decebre, no som res ni anem enlloc. La resta està en mans de
tots/es els granollerins/es. La confiança en que són prou savis/es per saber destriar el gra(nollers) de la palla, és infinita. I així seguirà sent, mentre seguim gaudint de bons “amics” i de bona “memòria” (ha costat però sabia que finalment me’n sortiria, de lligar els dos conceptes).

P.S.: Aquest article no l’ha escrit cap intel·ligència, ni natural ni artificial. Només un aprenent de cronista. Si en ell hi ha alguna data i/o menció que no sigui absolutament certa, no em sabrà greu rectificar-la degudament i demanar les pertinents disculpes.